La propaganda, encara

Aldous Hux­ley diu que la filo­so­fia ens ense­nya a dub­tar del que ens sem­bla evi­dent, men­tre que la pro­pa­ganda ens ense­nya a accep­tar com a evi­dents coses de què seria rao­na­ble dub­tar. Es pot dir que tota aquesta etapa que es coneix amb el nom de procés és exu­be­rant de pro­pa­ganda i que està a les ermes de filo­so­fia. Toni Soler ha reco­ne­gut: “Els opi­na­dors no som en gene­ral els més ben infor­mats sinó els més into­xi­cats. Tot­hom ens diu coses perquè les diguem, però el pro­blema és saber quan t’estan men­tint.” La pri­mera norma hau­ria de ser assu­mir, pel prin­cipi de prudència, que tot­hom et pot estar men­tint i, per deon­to­lo­gia, que la gent mereix que pen­sis pel teu compte i no que repro­du­ei­xis la con­signa del dia, que, tot seguit, la desraó i la super­fi­ci­a­li­tat inhe­rents a les xar­xes soci­als expan­dei­xen fins a la satu­ració. El procés, que havia començat amb el mot d’ordre “cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”, va deri­var aviat cap al de “cap calent, geni­tals con­vul­sos i llen­gua llarga”. La sobre­ex­po­sició a la pro­pa­ganda, sense el con­trapès d’una infor­mació rigo­rosa i pon­de­rada, ha creat en uns una addicció com­pa­ra­ble a la dels narcòtics i en altres un des­as­sos­sec crei­xent. El xoc amb la rea­li­tat no obrarà tot sol d’un dia per l’altre el mira­cle de recu­pe­rar l’esta­bi­li­tat, social i emo­ci­o­nal, per­duda, i la inèrcia de les il·lusi­ons pot con­ti­nuar gene­rant con­vul­si­ons durant força temps; però comença a ser hora de dub­tar rao­na­ble­ment de les hipòtesis, ja des­men­ti­des pels fets, que la pro­pa­ganda pre­sen­tava com a dog­mes inqüesti­o­na­bles.