TA: que duri

Acaba una nova edició de Tem­po­rada Alta, el fes­ti­val de tar­dor de Cata­lu­nya, un dels més pres­ti­gi­o­sos de la península i amb un nota­bilíssim ressò inter­na­ci­o­nal. I ho fa en una situ­ació d’incer­tesa, a causa de la relec­tura fis­cal que va fer el Minis­te­rio de Haci­enda sobre l’impost de l’IVA que s’havia d’apli­car a les sub­ven­ci­ons cul­tu­rals. En el seu moment, la situ­ació ja va ser prou anòmala, perquè la revisió no tenia en compte les ins­pec­ci­ons que s’havien anat fent durant anys i en les quals mai no s’havia posat l’accent en la hipòtesi d’un impost que gravés les apor­ta­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals. Després de l’apro­vació per part del Congrés dels Dipu­tats, a pri­mers de novem­bre d’aquest any, d’una nor­ma­tiva que cer­ti­fi­cava que l’IVA no afec­tava aques­tes par­ti­des, el fet que ara es con­tinuï amb la idea de fer retor­nar els diners de forma retro­ac­tiva és des­pro­por­ci­o­nat, jurídica­ment molt feble i ideològica­ment sos­pitós. Una atza­ga­iada a bona part de la cul­tura cata­lana i a Tem­po­rada Alta en par­ti­cu­lar. Hi ha qui cri­tica que tea­tres i museus tin­guin sub­ven­ci­ons exemp­tes d’impos­tos. O que tin­guin sub­ven­ci­ons, ras i curt. Podem dis­cu­tir-ho, però el que és del tot indis­cu­ti­ble és que si les reps i ningú no et diu que hauràs de retor­nar l’IVA i al cap d’un temps te’l recla­men, ales­ho­res estàs inde­fens perquè han can­viat les regles del joc (i el joc sen­cer) a mig par­tit.

Par­lem de tea­tre, però, que és el que hauríem de fer en lloc de dis­cu­tir sobre dret tri­bu­tari. La majo­ria d’ente­sos, crítics, espec­ta­dors inqui­ets, ànimes encu­ri­o­si­des i afi­ci­o­nats al món de l’espec­ta­cle han sen­ten­ciat que el Tem­po­rada Alta d’aquesta tar­dor té dos gua­nya­dors. Una versió essen­cial, intensa i con­cen­trada del Vània, a càrrec d’Àlex Rigola; i un mun­tatge de dansa d’Alain Pla­tel, el fas­ci­nant Out of Con­text-For Pina, sub­ju­gant i emo­tiu dis­curs sobre el cos, els con­tac­tes, el movi­ment i la memòria. I molts més ins­tants de plaer, d’ombra, de dubte, de feli­ci­tat. De cerimònia com­par­tida i exul­tant. Que duri. Avui més que mai: que duri.