Crear oasis

Sempre m’he sentit orgullosa de viure en un país integrador, si se’m permet aquest qualificatiu genèric, fins i tot confús, que em serveix per definir una societat on conviuen multitud de cultures i de llengües d’una manera absolutament respectuosa. Sempre hi ha hagut gent que no ha vist amb bons ulls que aquesta bona entesa s’hagi aconseguit, en bona part, gràcies a la immersió lingüística, gent que fins fa poc ha representat una minoria. Em veig a finals dels setanta com una adolescent que seguia amb entusiasme il·lús l’estrena de la democràcia i els debats de TV1 –la mateixa televisió que ara ha estat denunciada per professionals d’aquesta cadena davant la UE per manipulació informativa–. Aquella imatge s’ha esvaït, perquè la vida és canvi constant.

Ara sento que comparteixo una situació difícil amb milers de persones del meu país i que el camí s’ha tornat tortuós i ple de revolts. Malgrat tot, potser perquè un dia vaig decidir militar en l’optimisme, la situació que vivim em sembla una oportunitat enorme i penso que és essencial no caure en la trampa dels insults que trenquen la cohesió social. Darrerament s’han encès totes les alarmes, no només a l’olla de Twitter sinó dins i fora del Parlament. I això ha coincidit amb campanyes reactives contra els actes que denuncien la situació dels presos i exiliats polítics catalans.

En aquest sentit, estic d’acord que la campanya del groc continuï de manera massiva i continuada però, com suggeria fa dies Toni Soler, és millor que no sigui invasiva. Hi ha prou enginy al país per buscar fórmules creatives. Darrerament m’ha tocat viure les tensions internes d’un grup de dones que aprecio. La causa ha estat un vídeo protagonitzat per una de les components més compromeses amb el grup, on es veu com s’enfronta a gent que clava creus grogues a la platja. La polèmica va provocar en principi unes quantes baixes i missatges a favor i en contra, alguns rotunds però respectuosos, una proposta de celebrar taules rodones a l’estil escocès per debatre punts de vista diferents, i una resposta de la protagonista que explicava com al final hi va haver una encaixada de mans que no va ser gravada.

Per part nostra, el pitjor enemic és fer judicis previs com els que patim, o la negació a parlar i a escoltar. Si d’alguna cosa em sento responsable és que al meu entorn creixi la tolerància, encara que no sempre me’n surti. Repetim cicles, també a la vida col·lectiva: quan es tanca una situació en fals, torna a sorgir al cap d’un temps perquè l’encarem amb més destresa i, si pot ser, amb la saviesa de l’experiència viscuda. Cal crear espais de diàleg, al mateix temps que denunciem la falta de llibertat d’expressió, la injustícia de la presó preventiva i l’exili o la campanya de descrèdit que pateix el professorat del país. Recordo un article periodístic de Trias de Bes en què criticava “el món feliç d’Instagram” perquè “gairebé ningú hi penja fotografies de moments dolorosos o tristos”. El dia a dia és força dur i, pel que fa al núvol virtual, anem servits. Una mica d’oxigen, ostres, que el món real ja és prou complicat.