I ara què?

En un gir de guió inesperat, Mariano Rajoy i tot el seu govern –delegats inclosos– ja són història. I ho són gràcies als vots dels partits independentistes catalans, ni més ni menys. És una victòria sense efectes concrets, més enllà de la satisfacció de veure marxar per la porta del darrere els responsables directes de la violència i la repressió de l’Estat. No podem esperar canvis que puguin significar una escletxa per resoldre políticament el problema polític de l’autodeterminació de Catalunya. El nou president d’Espanya és còmplice necessari de la violència i la repressió de l’Estat i ha avalat cada moviment del govern espanyol per violentar la voluntat democràtica dels catalans. Segurament veurem gestos, maneres més suaus i formes més amables, però no esperem cap canvi de rumb. 

Tanmateix, en la moció de censura que ahir va fer-se realitat al Congrés dels Diputats hi ha implícit un avís per a navegants que sense dubte marcarà l’evolució de la política espanyola. Quan ets més fort que mai, quan controles la justícia i els mitjans, quan tens el teu adversari afeblit, estabornit i ferit, pots trobar-te en qüestió d’hores que precisament aquest adversari et faci fora del govern amb els seus vots decisius. Governi qui governi a Madrid, a partir d’ara es cuidaran molt més de cremar tots els ponts amb Catalunya. A més a més, en el cas de Pedro Sánchez, no podrà aprovar cap iniciativa parlamentària sense els vots catalans. Cap ni una. 

Això no vol dir que millorin les perspectives de la República Catalana. Estem tan afeblits i estabornits com ahir, però hem rebut l’estímul i la satisfacció d’haver contribuït a foragitar el PP i a condemnar Ciudadanos –amenaçats des d’ahir pel fantasma d’UPyD– a la més trista irrellevància. No ens deixem portar per l’alegria etèria de la caiguda de Rajoy, però. La República Catalana continua sent un desig de futur que haurem de fer realitat amb l’Estat i la UE sempre en contra.