No se li perdonarà

Acte de covar­dia? Pur ego­isme? Tac­ti­cisme mal entès? Diri­gents del PP no ama­ga­ven aquests dies el seu enuig pel fet que Mari­ano Rajoy no hagués pre­sen­tat la dimissió per evi­tar que pros­perés la moció de cen­sura i allar­gar la presència dels con­ser­va­dors al govern tant com els hagués estat pos­si­ble. No es cre­uen els argu­ments que esgri­mia l’entorn del pre­si­dent per negar-se a fer el gest: “Supo­sa­ria adme­tre una culpa i no evi­ta­ria que Pedro Sánchez es pre­sentés a una moció de cen­sura i la guanyés.” Excu­ses de mal paga­dor, diuen. Opi­nen que la renúncia s’hau­ria pogut reves­tir de patri­o­tisme i l’arri­bada del soci­a­lista hau­ria estat molt més com­pli­cada perquè els que diven­dres el van ava­lar, si hagues­sin tin­gut temps de nego­ciar no li hau­rien dit que sí de franc. Per què no ho va fer, doncs? La res­posta dels detrac­tors és perquè va pen­sar que la dimissió l’expul­sava defi­ni­ti­va­ment de la política i ell no tenia clar què volia fer. I, al damunt, l’obli­gava a impro­vi­sar la suc­cessió: havia de triar una can­di­data a una inves­ti­dura –fallida o no–, i a qui asse­nya­lava perquè no es des­fermés una guerra interna? A Sáenz de San­ta­maría o a Cos­pe­dal? La batussa hau­ria estat tre­menda! A Ana Pas­tor com a diri­gent de con­sens? Uf, massa com­pli­cat. Rajoy va optar per no fer res i refu­giar-se en un res­tau­rant tota la tarda. I això, encara que no s’ho cre­gui, aquesta vegada els que fins ara li reien totes les gràcies no li ho per­do­na­ran.