L’inesperat canvi d’executiu a l’Estat veí obre noves oportunitats de diàleg. Almenys això és el que diuen d’aquesta banda i de l’altra. Doncs jo, què volen que els digui. No vull que es parli de l’acostament de presos polítics –que no són polítics presos, quedi clar–. Vull la seva llibertat. Tampoc no tinc ganes que tornem a haver de parlar d’autonomies ni sistemes de finançament. Vull un estat català plenament lliure. Això és el que va decidir el poble l’1-O i el 21-D. I no crec que n’haguem de demanar perdó. No vull haver de parlar amb una persona que diu racista al president català però que posa un ministre a Cultura que es pregunta si “a França són tots negres”. O amb un ministre d’Exteriors que menteix i amenaça amb una guerra.