Parlar

L’ines­pe­rat canvi d’exe­cu­tiu a l’Estat veí obre noves opor­tu­ni­tats de diàleg. Almenys això és el que diuen d’aquesta banda i de l’altra. Doncs jo, què volen que els digui. No vull que es parli de l’acos­ta­ment de pre­sos polítics –que no són polítics pre­sos, quedi clar–. Vull la seva lli­ber­tat. Tam­poc no tinc ganes que tor­nem a haver de par­lar d’auto­no­mies ni sis­te­mes de finançament. Vull un estat català ple­na­ment lliure. Això és el que va deci­dir el poble l’1-O i el 21-D. I no crec que n’haguem de dema­nar perdó. No vull haver de par­lar amb una per­sona que diu racista al pre­si­dent català però que posa un minis­tre a Cul­tura que es pre­gunta si “a França són tots negres”. O amb un minis­tre d’Exte­ri­ors que men­teix i amenaça amb una guerra.