Imatges mexicanes

Les dar­re­res eta­pes de la cam­pa­nya elec­to­ral m’enxam­pen entre Tiju­ana i Ciu­tat de Mèxic. Com que aquests dies de reu­ni­ons i tro­ba­des donen per molts des­plaçaments, miro, prenc ano­ta­ci­ons men­tal­ment i parlo amb la gent sobre l’estat del país i el seu futur pro­per. En un racó del cap, l’estampa sobre Bil­bao que va fer Josep Pla a cop de taxi. Per què no. Qua­tre notes apres­sa­des que diuen més de qui parla que no pas del país que veu. En les con­ver­ses el nar­cotràfic, la cor­rupció o Trump són temes sobre els quals es passa de pun­te­tes. El gran tema són les elec­ci­ons. Si la pèrdua de con­fiança en les ins­ti­tu­ci­ons és un lloc comú que ha tras­bal­sat Occi­dent, a Mèxic la res­posta és simi­lar: bus­car la sor­tida a la crisi en polítics i par­tits alter­na­tius. López Obra­dor i el seu par­tit, Morena, venen a repre­sen­tar el mateix que Trump, el Bre­xit o Beppe Gri­llo: un vot de rebuig en un marc de can­sa­ment gene­ra­lit­zat i un anhel de pro­tecció davant dels can­vis soci­als i tec­nològics. No gosa­ran mani­pu­lar els resul­tats popu­lars, em diuen. Aquest cop no.

A Mèxic, l’agri­cul­tura de sub­sistència mal­viu amb la cai­guda de la pro­ducció autòctona. Els estralls del canvi climàtic deser­tit­zen ter­ri­to­ris men­tre la població creix i el con­sum d’ali­ments impor­tats aug­menta. En l’entre­mig, els camps al vol­tant de les urbs es con­tra­uen i que­den engo­lits per l’expansió de les ciu­tats. No puc dei­xar d’obser­var la plaga d’obe­si­tat que afecta per­so­nes de tota edat i una única con­dició: els més pobres. El mateix patró el veuré uns dies més tard a Panamà. Més rep­tes a futur, doncs, aquest cas en el ter­reny de la salut pública. Per altra banda, el mur retòric de Trump ja té un efecte dis­su­a­siu ben real. Veus aquell home que s’atura al mig del car­rer, és un immi­grant cen­tre­a­me­ricà. Abans pas­sa­ven de llarg, afe­geix la meva inter­lo­cu­tora, ara comen­cen a que­dar-se aquí. Con­tra la desi­gual­tat crei­xent i la inse­gu­re­tat que col­peja zones impor­tants del país, com suc­ce­eix a tota Lla­ti­noamèrica, els rics es blin­den en con­do­mi­nios de luxe dar­rere de ser­veis de segu­re­tat pri­vada. Faig pre­gun­tes jugant al meu cap amb la road movie de Bolaño a Los detec­ti­ves sal­va­jes: no, a dia d’avui, l’intent de tra­ves­sar deter­mi­na­des zones del país en vehi­cle ja és fer­ma­ment des­a­con­se­llada.

A Gua­da­la­jara observo els murals gegants d’Orozco que, em comen­ten, tant van agra­dar a Obama. Una bar­reja fabu­losa d’art soviètic dels anys trenta, maqui­nisme, anti­cle­ri­ca­lisme i culte als pares del procés inde­pen­den­tista. Com no, el dar­rer dia de congrés, uns vells pro­fes­sors emèrits, enso­pits i amb parau­les que deno­ten la llarga bata­lla vis­cuda entre con­ven­ci­ment ideològic i rea­li­tat, sos­pi­ren i em miren: els meus mes­tres van ser els pro­fes­sors espa­nyols que es van exi­liar a la vos­tra guerra civil. Ells van fer la nos­tra uni­ver­si­tat moderna. És l’ABC del pas­sa­vo­lant: no hi ha res com una visita breu per con­fir­mar els clixés.