Un carrer de Llagostera

Hi ha decisions que a vegades sembla que vagin contra el sentit comú. A Llagostera hi ha prevista la reforma d’un carrer perquè passi a ser només per a vianants. Semblaria una opció assenyada però és discutible. M’he entretingut a controlar el pas de vehicles, en dos moments del dia, i cada mitja hora n’hi passen una quarantena. Fent números fàcils, posem-hi una mitjana de vuitanta vehicles l’hora, i d’un miler al dia. Ni molt, ni poc, però és el trànsit del carrer Constància que es vol deixar per a transeünts. Podria ser raonable si connectés amb altres zones de vianants, però només ho és a trams el passeig Pompeu Fabra, i ni el Tomàs A. Boada, ni el carrer de Barcelona ho són, i tampoc ho és el carrer Concepció per on hauran de desviar-se bona part dels vehicles si segueixen les instruccions del senyal que ja fa mesos que està instal·lat (i tapat), que diu “Parc de la Torre. Sortida població”. Anant pel carrer Constància és allà mateix, però seguint les instruccions pel Concepció, que acaba en un quatre cantons reduït, es fa una volta absurda. Les direccions de la circulació per carrers estrets són complicades, i ha canviat molt de quan eren terreny de jocs. No s’entén que es vulguin instaurar zones de vianants a cops de decret quan no s’aplica a tot el remodelat i admirat barri vell. S’hi circula i la gent aparca a la plaça de la Llibertat o la plaça del Mercat. Els veïns poden tenir una preferència, però si al centre del poble hi ha zona blava, per què s’ha de poder aparcar en zones que haurien de convidar a passejar? En qualsevol obra pública, els primers beneficiats han de ser les persones que hi viuen, i comprenc que els veïns del carrer Constància no tenen per què suportar el pas diari d’un miler de vehicles, però el que es fa és desviar el problema cap a una altra via. Conegut també com el carrer de l’Horta, el Constància és estret i curt, i fa uns anys estava presidit per dues indústries avui desaparegudes: la fàbrica de les Agulles i la de suro de can Raset. També ha acollit personatges singulars com el jugador Pep de l’Horta, àlies de Narcís Duran, de qui deien que quan entrava en un casino les cartes feien palmes; o un tal Argadà, un llagosterenc que va anar a fer fortuna a Mèxic, i retornat al cap d’uns anys, sent al cinema quan feien una pel·lícula sobre Pancho Villa, es va aixecar exaltat i cridant: “Aquest és el que em va aixafar els pebrots!”