El nou populisme

«Lo malo de algu­nas hete­ro­do­xias es que se pare­cen dema­si­ado a las orto­do­xias», observa Bor­ges amb la seva saga­ci­tat carac­terística. I té raó. D'una banda hi ha el cone­gut fer­vor del mili­tant pro­fes­si­o­nal d'un par­tit polític, que amb un dog­ma­tisme atroç et parla de la seva for­mació política com si t'estigués par­lant d'un text sagrat, capaç d'ofe­rir una res­posta irre­ba­ti­ble a cada pre­gunta pun­tual sor­gida de la mun­dana dialèctica de la història. I de l'altra banda, pot­ser germà siamès, hi ha un per­fil emer­gent i molt i molt perillós: el del ciu­tadà que abraça el nou popu­lisme, i que, pre­sen­tant-se com una figura plana ama­rada de sen­zi­llesa, escup con­tra tot allò que sigui sinònim de política ins­ti­tu­ci­o­nal. Aquest tipus de ciu­tadà crei­xent juga a bar­re­jar con­cep­tes. I per pre­sen­tar-se com a posseït per una puresa imma­cu­lada cri­tica «els pro­fes­si­o­nals de la política», qua­li­fi­cant-los vis­ce­ral­ment de «cor­rup­tes» i de «només mirar pel seu interès par­ti­cu­lar». Sense cap horitzó democràtic, aquest per­fil de ciu­tadà desem­boca en el popu­lisme de base auto­ritària.

Sovint hem par­lat del feno­men de la des­a­fecció de la política. I només ho hem fet en un sol sen­tit: de la ciu­ta­da­nia envers els polítics. En un moment d'explosió de cri­sis múlti­ples, també és con­ve­ni­ent ana­lit­zar la des­a­fecció des d'un altre punt: d'una part de la ciu­ta­da­nia envers una altra part de la mateixa ciu­ta­da­nia. I pot­ser cal fer-ho sense donar per sen­sata aque­lla one­rosa supers­tició que atorga a la ciu­ta­da­nia, al poble, totes les vir­tuts hagu­des i per haver, com si el ciu­tadà abs­tracte fos una mena de para­digma real de la inte­gri­tat. En aquest tra­mat joc de con­fu­si­ons es genera un gran deliri: hi ha mol­tes per­so­nes que ente­nen que només pot ser honest aquell qui no tin­gui cap càrrec polític. Amb aquest esque­ma­tisme, a poc a poc, acon­se­guei­xen un objec­tiu de gran calat: esco­rar el futur de la política, situ­ant-lo ben lluny de l'àmbit actual de la política ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada. D'aquesta manera la rege­ne­ració de la política que­darà apar­tada de la política ins­ti­tu­ci­o­nal. És a dir, que­darà a les mans dels popu­lis­tes.

Molt de compte amb l'auge d'aquest popu­lisme invi­si­ble però impla­ca­ble. Que fa que, davant d'un esclat com els de Vic o Salt, situem «els polítics» en el cen­tre de la diana, com si no hi hagués una ciu­ta­da­nia que també tingués res­pon­sa­bi­li­tats en aquest estat de coses. Un popu­lisme que fa que molta gent aplau­deixi els inac­cep­ta­bles tons, acu­sa­ci­ons i ofen­ses que infla­ma­bles caps de bom­bers han mani­fes­tat en con­tra de les auto­ri­tats polítiques pel sol fet de ser això: classe política.