El fantasma d’UPyD i Cs

Temps era temps, una força política nova irrompia amb força en el panorama polític espanyol, amb un discurs populista de duresa contra la corrupció embolicat en la bandera. Liderat per Rosa Díaz, UPyD semblava un partit cridat a trencar amb el bipartidisme imperant a l’Estat des de la Transició, i atreia polítics i personalitats com Arcadi Espada, Albert Boadella o Fernando Savater. Va superar el milió de vots en les eleccions generals del 2011 i en les europees del 2012. Tanmateix, l’aparició de Podemos després del 15-M i la tria de Ciudadanos per part de l’establishment per fer-hi front van deixar UPyD sense espai. Les rates van començar a fugir d’un vaixell que s’enfonsaria molt ràpidament. Rosa Díez es radicalitzaria encara més per recuperar terreny, però el remei resultà pitjor que la malaltia.

El patró es repeteix. Després d’un ascens fulgurant, i quan semblava cridat a reemplaçar Rajoy a La Moncloa, Albert Rivera es troba sense espai i amb enquestes que pronostiquen una caiguda molt pronunciada. Fa només vuit mesos, el diari El País es preguntava: “Serà Albert Rivera el pròxim president del govern?”, i afegia que “la victòria catalana i la conjuntura col·loquen el líder de Ciudadanos en la posició del gran salt”. Tanmateix, el triple mortal de Pedro Sánchez va erosionar de forma sobtada l’etiqueta de renovació i anticorrupció del partit d’Arrimadas i Girauta. És aleshores quan decideixen fer servir la mateixa recepta fallida de Rosa Díaz: la radicalització grotesca. L’analista de dades Joe Brew explica que fins a la publicació del baròmetre del CIS que el 2 d’agost constatava la caiguda brusca de Ciudadanos, el compte oficial del partit a Twitter no havia fet cap menció als llaços grocs. A partir d’aquell moment, les piulades sobre el tema s’inicien i es disparen, i així començà una estratègia de comunicació que no fa res més que demostrar la seva desesperació. El fantasma d’UPyD els amenaça de prop.