Pomes i torrades

El pri­mer dia del nou curs, la majo­ria de dia­ris publi­ca­ven una pro­pa­ganda ins­ti­tu­ci­o­nal del Depar­ta­ment d’Ense­nya­ment que anun­ci­ava el pri­mer dia del nou curs i ani­mava la comu­ni­tat docent a tor­nar a les aules amb una ener­gia reno­vada. Les eti­que­tes eren #tor­nem­junts i #esco­la­ca­ta­lana i tot ple­gat (poca broma: una pàgina sen­cera!) es con­ver­tia en una decla­ració de bones inten­ci­ons. Això sí. Amb ale­nada poètica. Encapçalava la publi­ci­tat un títol que, a pri­mer cop d’ull, sem­blava la broma d’una publi­cació humorística. “Oda a la tor­rada”, deia, tot i que hi havia vari­ants, com ara l’“Oda a la poma”. Ho lle­gies i no t’aca­ba­ves de creure que aquell invent tan estrambòtic, tan naïf, tan car­rincló, fos l’anunci ofi­cial de la Gene­ra­li­tat. I ho era. Algun crani pri­vi­le­giat devia deci­dir que calia ser tren­ca­dor i que, per impac­tar el per­so­nal, res com una bar­reja de poe­sia tova i un mis­satge encara més tou. “Apa aquí, els col·loca­rem una «Oda a la poma», ja veuràs com fli­pen!”.

Aquesta pri­mera oda, la de la poma, parla d’un mite fals (¿el del paradís?) i després diu que “mai no s’ha vist al món real cap mes­tre que rebi una poma”. Home, no ho sé. Jo no seria capaç d’afir­mar-ho amb tanta con­tundència. Però el mite resulta que no era el d’Adam i Eva sinó aquest: “Al bon mes­tre, l’alumne aquest regal li dona”. ¿Una poma? ¿Això és un mite? ¿Què tenen a veure la poma i el mes­tre? I con­ti­nua: “¿I si els rega­lem una feliç tor­nada en comp­tes d’una poma?”. El nivell de bes­ti­esa acu­mu­lada aquí ja és nota­ble, però és que encara queda l’“Oda a la tor­rada”. S’hi parla d’una “mel dolça” (¿n’hi ha, d’amar­gues?) i de la tor­rada “sagrada” (¿sagrada? ¿saben què vol dir sagrada?) i escri­uen coses com ara “la molt sagaç també és ben bona mullada!”). Els ciments de la llen­gua tron­to­llen. A més, l’anunci rei­vin­dica la família nuclear i oblida que en el món d’avui hi ha diver­si­tat, molta diver­si­tat, i que no tots els nens tenen pare o mare, o en tenen dos, o no tenen avis ni res i estan a la intempèrie. Un des­propòsit colos­sal, en resum. I molta pasta per a la tor­rada i la poma, això sí.