Pedro i Soraya

Com com­ba­tre el descrèdit de la política? Pro­ba­ble­ment fent tot el con­trari del que fan els par­tits polítics majo­ri­ta­ris a Espa­nya. No fa ni qua­tre dies que el PSOE va pro­moure una moció de cen­sura per remoure un govern tacat de cor­rupció. Ara, el líder del PSOE ofe­reix per­so­nal­ment un lloc al Con­sell d’Estat a la número dos d’aquell govern que va fora­gi­tar. Si la cor­rupció inha­bi­li­tava Soraya Sáenz de San­ta­maría per gover­nar, no és obs­ta­cle per ocu­par un lloc en una de les ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat que ha de revi­sar les acci­ons més sig­ni­fi­ca­ti­ves del govern?

El Con­sell d’Estat és un cemen­tiri d’ele­fants far­cit de polítics cadu­cats, que emet infor­mes mera­ment con­sul­tius. Rodríguez Zapa­tero va pro­moure una reforma que fa que els expre­si­dents del govern d’Espa­nya pas­sin a ser-ne mem­bres vita­li­cis, amb una recom­pensa d’uns 100.000 euros anu­als. Pas mala­ment. Com passa amb tots els apa­rells de l’Estat, el Con­sell només actua amb rapi­desa per tallar les ales a Cata­lu­nya, com quan s’ha de recórrer al Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra lleis apro­va­des al Par­la­ment català. En altres temes no és tan veloç. Per eme­tre l’informe que res­pon­sa­bi­lit­zava el Minis­teri de Defensa espa­nyol de l’acci­dent de l’avió Yak-42 on van morir 62 mili­tars, va tri­gar 13 anys.

El fet que Pedro Sánchez nomeni per decret Soraya Sáenz de San­ta­maría mem­bre del Con­sell d’Estat és una prova més que demos­tra que els par­tits esta­tals que repre­sen­ten més de dues ter­ce­res parts de l’elec­to­rat espa­nyol pen­sen el mateix en allò fona­men­tal: el model uni­tari d’Estat, la monar­quia, la negació de la diver­si­tat, la supre­ma­cia de la llen­gua cas­te­llana, etcètera. Es poden bara­llar molt pels mati­sos a l’hora de fer política al Congrés, al Senat o als mit­jans de comu­ni­cació, però en el fons saben que són iguals, per això tro­ben d’allò més natu­ral que Pedro Sánchez col·loqui Soraya en un lloc clau de l’apa­rell de l’admi­nis­tració.