Autèntics i fràgils

En l’espectacle que la ballarina i actriu Cristiana Morganti va presentar fa una setmana a Temporada Alta (Moving with Pina) hi ha dues anècdotes que em penso que val la pena recordar. Són experiències de Morganti amb Pina Bausch al mític Tanztheater Wuppertal. Ens expliquen dos aspectes de la poètica de Pina que no solament es refereixen a la dansa, sinó que es poden aplicar a l’art en general. I també a la vida.

La primera ens parla d’autenticitat, de la importància de fixar-se en els detalls, de concentrar-se en l’execució d’una feina, encara que sigui un acte menor, encara que siguem els secundaris de la funció. Explicava Morganti que havia de dur a terme uns moviments, dalt d’una escala, al fons de l’escenari. No eren a primera línia i eren, a més, uns gestos pautats, assajats milers de vegades. Ella mateixa, sense que Pina ho sabés, s’havia inventat una història particular per assumir el rol. Era un arquitecte que construïa un edifici, un enginyer que dibuixava un pont. En una funció, mentre estava actuant, va recordar que havia oblidat les claus del cotxe a l’interior del vehicle i es va despistar. En acabar, Pina Bausch li va dir que no l’havia vist concentrada: “¿En què pensaves?”. “En res”, va dir ella. “Prou que es veia”, va fer Pina. La coreògrafa havia advertit l’instant de confusió i li feia saber que en la dansa calia pensar, calia que ella es veiés com l’arquitecte o l’enginyer, encara que el públic no ho sabés.

La segona ens parla de fragilitat. Morganti havia de fer un moviment difícil i, per no perdre l’equilibri, havia decidit separar els peus per tenir més base. Ningú no ho podia apreciar, però Pina li va dir que els peus havien d’estar junts, tot i la previsible inestabilitat. Només en circumstàncies on descobrim que som fràgils, que hem de reaccionar amb urgència davant el perill, només aquí, podem aprendre la lliçó que ens permet mantenir-nos drets i afrontar amb decisió el neguit. Aprofitar la feblesa, abandonar la comoditat que ens adorm. Pina.