Moltes gràcies, PP i Cs

L’ independentisme puja. És sabut. Ho saben els republicans. Ho sap tota l’oligarquia política del Reino de España. Com no ha de pujar, amb els esforços que hi dediquen en Casado i en Rivera. Atenent a les paraules dels polítics, que eixelebradament basen la campanya andalusa en Catalunya, s’entén el perquè de la indignació de més del 50% de la societat catalana. Com més ens ataquen, com més volen denigrar-nos, més ganes tenim de fugir ben lluny d’aquest núvol ple d’odi que ens envolta. Només cal adonar-nos de què ha passat amb els comuns. D’antuvi, eren els típics potser-sí potser-no. Doncs, en aquests moments, segurament només n’hauríem d’aïllar Coscubiela i la seva colla. Tots els altres són, com a mínim, sobiranistes. És a dir, que accepten un referèndum per comptar-nos: quants volem la República independent i quants romandre com a ciutadans del Reino de España.

És un error que el full de ruta del procés sigui desconegut del tot, a causa dels dies que van des del 10 al 27 d’octubre del 2017. Aquests 17 dies van significar senzillament si el nostre govern es llançava al buit o si anava cercant camins que fessin giragonses. La gran moguda secreta que intervenia xiuxiuejant a cau d’orella del president Puigdemont “fes eleccions”, “fes eleccions”... i cada cop més fort “no declaris la independència”, va estroncar un final feliç, de fet impossible pel dron que ja volava rabent: el 155. El procés preveia que, un cop fet el referèndum, es podria parlar amb l’Estat espanyol i arribar als acords, impossibles fins aleshores: veure com s’organitzava la república, quins momentum seguia, com es posaven a la taula els passius i els actius... L’independentisme estava disposat no solament a assumir la part del crèdit exterior pertanyent a Catalunya, sinó a participar a la bossa comuna durant el temps necessari per no crear un daltabaix a España. Cert que, aquesta sola previsió, ja era un somni d’una nit d’estiu. I ho fou. I potser ho serà sempre.

I... som aquí. Amb tot el nostre govern del JxSí, escollit el 27 de setembre del 2015, més dos pacifistes lluitadors, a les presons. Tots en pes entre reixes o a l’exili. Mentrestant, ens fan trampes en els judicis. Sort en tenim de Ciudadanos i el PP. Ens insuflen força, cada dia, cada dia. Mentrestant... mentrestant, ens dominem les ganes d’alçar-nos pels carrers, les vies i les fronteres... de disposar-nos a rebre si cal. Però, com evocava avui Borrell a les Cortes, emulant Ciceró, i com he utilitzat tantes vegades per les xarxes, Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? Fins quan n’abusaran?