Full de ruta
L’extrem de la dreta
Grans escarafalls aquí i allà per “l’entrada de l’extrema dreta a les institucions” de la mà del PP i Ciudadanos, que han pactat amb Vox la composició de la mesa del Parlament andalús, amb una cadira per als extremistes d’Abascal. No sé veure quina és la novetat.
Una de les grans mentides de la Transició –una de tantes– és la que assegurava que a Espanya no hi havia extrema dreta com a França, a Hongria, a Alemanya o a Àustria. L’Estat espanyol havia fet tan bé el trànsit de la dictadura a la democràcia que no hi havia lloc per a l’extrema dreta. Fins i tot l’esquerra encara parla de “cordons sanitaris” per impedir l’accés de l’extrema dreta a les institucions. Quina gran impostura! L’extrema dreta no ha arribat ara a les institucions amb Vox. L’extrema dreta no n’ha marxat mai. El pacte constitucional després de la mort de Franco es va fer entre l’antifranquisme i l’extrema dreta. L’extrema dreta va tutelar el disseny i la implementació de l’estructura institucional de l’Estat constitucional. L’extrema dreta ha governat Espanya de 1996 a 2004 i de 2011 a 2018. L’extrema dreta és la força política amb més diputats al Parlament de Catalunya. Jo no sé veure gaire diferència entre Aznar i Le Pen, entre Rajoy i Erdogan, entre Rivera i Salvini, entre Abascal i Orban.
L’única novetat en el panorama polític espanyol és la fragmentació de la dreta, amb tres forces que defensen el mateix, amb matisos no gaire importants. El domini ideològic per part de l’extrema dreta –amb un control ferri de l’aparell mediàtic a l’Estat– és tan fort que contamina el relat de l’esquerra, que tot sovint mostra tics dretans que hom no troba en cap altra esquerra europea.
El que passa a Andalusia és només un avís per a navegants sobre el que passarà a Espanya a les properes eleccions. L’extrema dreta tornarà al poder amb més ganes de revenja que mai. Catalunya faria bé de preparar-se per a aquest escenari.