Ni somni serem

Si l’espècie inhumana continua gaire temps més apostant per fer de la violència un trending topic en perpètua metàstasi, tenim món per a quatre dies. Si normalitzem les violacions en cadena, l’agressivitat cap a un nadó, l’assassinat de dues dones per setmana, l’insult instantani, la manca de respecte i altres delícies dignes de la nostra condició, hem perdut totes les paperetes que ens donaven dret a viure. Ni som ni serem persones. Ni somni serem. Els petits segueixen somniant que els persegueix una aranya lletja, mentre que ara les dones somniem que ens viola un tros de cabró. Viure sota l’imperi de la por és igual de nefast que viure sota qualsevol altra mena d’imperi. Detenen persones innocents mentre la malícia corre pels carrers amb un somriure malintencionat als llavis i els ulls injectats en sang, àvids de delicte per satisfer una autoestima nul·la i unes passions mal enteses. La realitat s’apropa a la novel·la negra més sòrdida i macabra que hàgim llegit mai. Tinc molt clar que avui qui no és feminista és masclista. Així, sense terme mig. No soc tan pàmfila per pensar que les persones som d’una sola peça, quin avorriment, no som o bones del tot o fosques del tot. Però la situació social, estructural i política actual necessita una bona centrifugada o el planeta es reduirà a un pla brut sense possibilitat d’escapatòria. Insensibilitat i mala gestió de les emocions, anuncis sobre la masculinitat tòxica i manifestacions massives perquè no mori cap més dona. Falla l’actitud. Falla la mirada. Falla l’amor. On ha anat a parar l’amor?