Una farsa

Només de mirar una mica les tra­jectòries i les bio­gra­fies dels mem­bres de la sala del Tri­bu­nal Suprem que haurà de con­dem­nar o absol­dre els líders inde­pen­den­tis­tes –i també les dels fis­cals–, ja podem fer-nos a la idea del que serà la sentència. No ens equi­vo­ca­rem gaire si afir­mem que ja està deci­dida i escrita des de fa molt de temps.

Que hom no es con­fon­gui amb el resul­tat dels inter­ro­ga­to­ris als acu­sats, que vis­tos sense con­text poden fer pen­sar que serà gai­rebé impos­si­ble demos­trar la rebel·lió, la sedició i la mal­ver­sació. Pri­mer, perquè en aquests tipus de judi­cis polítics –com els que es van fer con­tra l’inde­pen­den­tisme basc– les sentències mai no es fona­men­ten en les mani­fes­ta­ci­ons dels acu­sats (excepte si són autoin­cul­patòries), sinó en les pro­ves tes­ti­fi­cals direc­tes, docu­men­tals i peri­ci­als. L’acti­tud del pre­si­dent de la sala només cerca de guar­dar les for­mes per evi­tar que la cla­te­llada d’Estras­burg sigui massa con­tun­dent, però en el fons l’ani­mad­versió con­tra els acu­sats és mani­festa.

De la mateixa manera es fa palesa a tot­hora la desídia de la fis­ca­lia i l’advo­ca­cia de l’Estat. Inter­ro­ga­to­ris mal pre­pa­rats, papers sense tra­duir que no ente­nen, noms equi­vo­cats, cot­xes patru­lla fan­tas­mes que es mul­ti­pli­quen inex­pli­ca­ble­ment.

Aquests detalls mos­tren que els acu­sa­dors no tenen gaire pre­o­cu­pació a pro­var de manera incon­tes­ta­ble els fets, perquè la con­demna caurà tant sí com no. Fan bé els acu­sats d’apro­fi­tar els inter­ro­ga­to­ris per dei­xar clara la falta de substància de les acu­sa­ci­ons.

La des­fi­lada de tes­ti­mo­nis pot afe­gir més ele­ments de circ al judici, enmig d’una cam­pa­nya elec­to­ral on Cata­lu­nya i els cata­lans tor­na­ran a ser pro­ta­go­nis­tes. El judici és una farsa, però l’efec­ti­vi­tat de la repressió no és cap broma, i arriba a tots els racons de l’inde­pen­den­tisme, a la presó, a l’exili i a dins de Cata­lu­nya.