Tribuna
Catalunya i Grècia
“Josep Tero ens reconcilia amb Grècia
El prestigiós diari grec Ekathimerini (edició en anglès) del dia 25.02.2019 portava un llarg article de Giota Mirtsioti que parla de Josep Tero. L’entrevista al cantant no era pas amb motiu d’algun recital dels molts que ha fet al país de Kavafis, sinó de la curiosa peripècia que va portar l’escalenc a fer de pont entre els almogàvers (s. XIV) i la Grècia d’avui.
Com els noucentistes, Tero, nat a tocar l’Empúries fundada pels foceus fa vint-i-set segles, sempre ha sentit com a propis el passat i la cultura grecs. Ha admirat Theodorakis; ha seguit amb Kavafis i Ritsos, cantant-los amb Maria Farantouri, i s’ha interessat per les cançons dels jueus expulsats d’Espanya el 1492, molts dels quals es van establir a Tessalònica. I diu: “Un dia vaig anar al mont Athos per obtenir una comprensió més profunda de la música bizantina i la influència subconscient que va tenir en la meva feina... de més que volia explorar-hi la relació entre l’art bizantí i el nostre romànic.” Però alguna cosa va espatllar-se. Tero ha visitat Grècia cada any des de 1973 que va ser detingut a Atenes per la policia dels coronels perquè el van enxampar fotografiant un centre de detinguts i torturats conegut com “l’Escorxador”. Vint anys després era a l’esmentat Athos, una mena de montserrat grec d’unes dimensions, des de la perspectiva religiosa, colossals: la muntanya sagrada conté més de vint monestirs actius, amb monjos i tot això, que constitueixen un estat monàstic federat amb el grec i reconegut per tota l’ortodòxia cristiana. Tero, que hi era de visita –només hi són admesos hostes masculins; res de dones, nens, vaques, cabres, ni femelles en general–, va trobar-se amb un monjo orella fi del monestir d’Ivíron que, mentre conversaven en francès, va descobrir per l’accent que era català. I vet ací que ja no el van deixar entrar i, persona non grata, va haver de dormir al ras.
Perquè a Grècia, set-cents anys després, es tenen presents –i a Athos molt presents– les salvatjades que van protagonitzar-hi al segle XIV els almogàvers –uns altres catalans–; i s’ha associat tradicionalment el ser català, gos i fill de p. D’aquell refús, Tero va buscar la manera de formular una disculpa pública, oficial i universal envers els grecs pels danys de guerra ocasionats quan els catalans encara s’ho podien permetre. Aprofitant que un seu amic, poeta i filoescalenc va ser secretari general de la Generalitat, van trobar el com fer-se de bo Catalunya als hel·lens: van proposar al president Pujol finançar la restauració, al monestir de Vatopedi (s. XVI), de la part que avui és el reliquiari que guarda, entre d’altres meravelles, el cinturó de la Verge Maria i el crani de Sant Joan Crisòstom. El govern i el Parlament ho van aprovar, els hel·lens van consentir i els governs grec i català el 2005 van formular el desgreuge en presència de Josep Tero i Quim Nadal; un monument i una placa ho recorda.
