Governar els municipis

Els anys han anat pas­sant i ales­ho­res érem força joves. Bé, almenys jo era força jove. Amb tot, alguns ens havíem fogue­jat en la lluita clan­des­tina i sabíem, per pròpies experiències, què eren els gri­sos i fins els verds. Feia un temps que el dic­ta­dor era de cos pre­sent –encara ho està– i, inno­cents com érem, crèiem que la democràcia podia arri­bar amb el con­sens del 1978. L’abril del 1979, ara fa qua­ranta anys, després de la nit del fran­quisme, recu­peràvem els governs muni­ci­pals i ens atrevíem a pre­di­car, nova­ment inno­cents, que amb nosal­tres el poble entra­ria als ajun­ta­ments.

Recordo amb emoció els dies 3 i 19 d’aquell any. Jo anava a la llista muni­ci­pal del PSUC i vam gua­nyar les elec­ci­ons al meu poble. Festa grossa i ale­gria de molta gent. El dia 19 entràvem al saló de plens de l’ajun­ta­ment i ocupàvem els escons que havíem gua­nyat. A Bada­lona, el pri­mer alcalde de la recu­pe­rada democràcia, en Màrius Díaz, feia un dis­curs emo­ci­o­nant i emo­ci­o­nat. En una pri­mera fila de con­vi­dats, els poders fàctics locals –que nosal­tres crèiem en reti­rada–, amb alguns uni­for­mes de gala, escol­ta­ven, incrèduls, parau­les que par­la­ven de democràcia i de poder popu­lar. Fèiem càbales que tot era pos­si­ble.

Vaig dedi­car vuit anys a la gestió muni­ci­pal, amb molta il·lusió i con­vençut que anàvem can­vi­ant les coses. Molts vam pen­sar que can­viaríem el poder i a alguns el poder els va can­viar a ells. Un bon gra­pat vam tor­nar a les caser­nes d’hivern, en espera de noves pri­ma­ve­res. Qua­ranta anys després, podem fer l’inven­tari d’un munt de renúncies i con­tem­plar, amb tris­tor, que les coses esta­ven “ata­das y bien ata­das”. Encara ara, qua­ranta anys després, ho com­me­mo­rem amb la boca petita i una certa ver­go­nya ali­ena. Coin­ci­dint amb l’ani­ver­sari, es pre­para la con­sulta que ini­ciarà l’onzè man­dat elec­to­ral. Unes elec­ci­ons gover­na­des des de temps con­vul­sos i amb inter­ro­gants sobre la qua­li­tat democràtica de l’Estat. Temps difícils per a la lírica, però amb el con­ven­ci­ment que, mal­grat les limi­ta­ci­ons, és als ajun­ta­ments, on es genera la política més pro­pera a la ciu­ta­da­nia, on cal apun­ta­lar la gestió efi­ci­ent i on s’espe­ren els brots d’una nova política.

als nos­tres pobles i ciu­tats tenim la sort de poder conèixer els can­di­dats i saber qui són i a qui repre­sen­ten. Segur que estem al cor­rent de fins on dei­xa­ran la pell en defensa dels interes­sos de la ciu­ta­da­nia. I, sobre­tot, amb la per­cepció de quins són els que merei­xen la con­fiança, per­so­nal i política. El nos­tre repte de votants és saber sepa­rar el gra de la palla. I per­sis­tir, pen­sant que molts som­nis encara són pos­si­bles.