Cases marcianes i cireres

Mentre alguns dels homes més rics del món, com ara el propietari d’Amazon, i la NASA afirmen que el seu somni és colonitzar altres mons o inverteixen milionades per crear càpsules per transportar càrrega a la Lluna o fabricar cases pensades per viure al planeta Mart, el portaveu del grup d’experts de l’ONU sobre la biodiversitat i els ecosistemes (Ipbes) ens alerta del perill que es puguin extingir més d’un milió d’espècies animals i de plantes, si no canviem la nostra manera de fer i de consumir. El contrast entre la necessitat de preservar el nostre planeta i l’absurditat de gastar-se xifres astronòmiques en somnis marcians és una autèntica bogeria. Fa poc, l’activista sueca de 16 anys, Greta Thunberg, va tornar a criticar davant del senat italià que els líders no actuïn per aturar el canvi climàtic. El fet que una noia que promou vagues estudiantils per generar consciència contra l’escalfament global digui que els polítics la feliciten per les seves iniciatives però que no s’impliquen en un tema tan cabdal, hauria d’avergonyir els governants i també fer-nos reflexionar a tots, com a consumidors que som. Neguiteja una mica veure com en les campanyes electorals els debats polítics eludeixen sovint aquesta qüestió i que, llevat d’algun publireportatge ridícul, molts candidats no en parlen i, fins i tot, alguns programes electorals hi passen gairebé de puntetes. És un tema complex que obligaria, entre moltes altres mesures, a incentivar l’ús de vehicles no contaminants i a consumir productes amb mesura i a un preu just per als productors. Més cotxes elèctrics? Més punts de recàrrega? D’acord. Però, senyor propietari de Tesla, a més de fabricar cotxes elèctrics, ni que siguin cars i poc assequibles per a una majoria de població, per què no inverteix en la investigació de vehicles que funcionin amb energia solar? Suposo que no deu ser pas més complicat que pensar a fabricar cases marcianes. O potser és que no interessa, perquè sense carburants desapareixeria una font d’impostos de la qual no volen o no poden prescindir molts governs? Sigui com sigui, així anem. I la resta, a fer els ulls grossos.

Tanmateix, però, hi ha un percentatge de població que n’és conscient, que intenta abandonar hàbits que perjudiquen el medi ambient i procura consumir productes de quilòmetre zero. Gent que desitja menjar cireres terrestres, més que no pas somiar urbanitzacions marcianes. Dic cireres com podria dir qualsevol altra fruita del país, però s’escau que som al maig. Resulta també que els pagesos que ofereixen una producció integrada –ja no diguem ecològica– tenen cada vegada més dificultats per aconseguir que la fruita de qualitat que produeixen sigui ben valorada al mercat. En el conreu de les cireres, per exemple, s’utilitzen productes de toxicitat molt baixa que són quatre o cinc vegades més cars que els tòxics que es fan servir als països productors extracomunitaris, amb l’agreujant que aquest tipus de tractaments obliguen a fer un seguiment molt acurat i difícil, ja que el canvi climàtic i les espècies invasives com la mosca asiàtica Drosophila suzukii proliferen. Algunes de les mesures que va prendre la comunitat europea, com ara l’obligació que les caixes de fruita siguin d’un sol ús, tampoc ajuden gaire. Al final, la pagesia, igual que les mesures reals per aturar el canvi climàtic, no és mai un tema prioritari en l’agenda política. Haurem de ser els ciutadans els qui assumim i reclamem la seva importància.