El tren d’Olot

Han passat cinquanta anys i encara penso que va ser un disbarat fer-lo desaparèixer. No era rendible, ja ho sabem. A mesura que la gent va anar comprant cotxes, els viatgers del tren van anar disminuint. Fins aquí, llei de vida. Però lamentablement a casa nostra sempre s’han fet les coses a corre-cuita. No recordo que s’hagués fet una qüestió ciutadana del fet que un tren amb una llarga història desaparegués d’un dia per l’altre i per reial decret. El meu pare va veure com estaven construint la línia de Sant Feliu de Pallerols a Sant Esteve d’en Bas. I jo, com aquell qui diu, vaig néixer amb el tren. Una part de la meva vida va estar lligada a l’anar i venir del tren d’Olot, “que marxa quan vol i arriba quan pot”. M’he entretingut a repassar aquell trajecte d’uns 50 quilòmetres, que passava per indrets únics, plens de verdor i d’aigua.

Ja sabem que cada municipi, cada comunitat autònoma i cada estat tenen despeses deficitàries que paguem els contribuents i que són útils per diferents motius. El tren d’Olot hauria estat un atractiu turístic de primer ordre, que hauria portat gent a uns pobles meravellosos, com podem ser Amer, les Planes, Sant Feliu de Pallerols, la Vall d’en Bas, etc. Quantes vegades gràcies al tren havíem anat a beure aigua a la Font Picant, un “apeadero”que ens deixava ben a prop de les fonts d’aigua que, per cert, encara és la que bec habitualment a casa. No diré que s’havien d’haver conservat aquelles màquines de vapor, que eren tan fantàstiques com cares de manteniment, però sí que encara que fos un tren al dia o els caps de setmana podrien fer les delícies de petits i grans. I fins i tot es podria subvencionar un quiosquet com el que hi havia a Amer, on bevíem una “graciosa” o un got d’aigua. La parada d’Amer era la més llarga de tot el trajecte, així permetia guanyar-se la vida al cambrer i la màquina reposava l’aigua que necessitava per fer el vapor. Ben segur que el ritme de vida i l’economia actual no permeten somniar. Cal ser més pragmàtics i posar cotxes de línia que donen negoci a les grans companyies. I, encara, s’ha anat arranjant l’antic traçat de la línia per convertir-la en carril bici. Qui no s’acontenta és perquè no vol.

Deixeu-me explicar alguns records que desapareixeran amb nosaltres. Encara veig aquells cistells plens a vessar de pollastres i conills que es treien per la finestra del tren per anar més de pressa els dies de mercat. I recordo aquell salt d’aigua del Pasteral quan el Ter anava fort i no hi havia encara pantans. I l’aglomeració de gent les tardes del dies de festa que simplement anava a l’estació a esperar el tren o a acomiadar-lo. I pensar que això per a nosaltres era ahir, fa només 50 anys. Però ara tenim cotxes que corren molt i ens porten d’un lloc a l’altre en un tres i no res. El progrés, què hi farem!