La bretxa

Què passa quan un electorat desconnecta dels seus dirigents? Quines poden ser les conseqüències d’un escenari en el qual els líders polítics no responen a les expectatives dels ciutadans que els han escollit? El que hem viscut aquesta setmana amb la Diputació de Barcelona és un símptoma preocupant que va més enllà de la picabaralla política o les lluites per aconseguir quotes de poder. Hauria de ser un punt d’inflexió que provoqués un petit terratrèmol en les cúpules dels partits independentistes. L’actuació que estem veient s’entendria si després dels fets d’octubre del 2017 el suport electoral a l’independentisme hagués caigut en picat. Si el desànim i el desencant haguessin provocat que molts dels ciutadans que volen una Catalunya independent es quedessin a casa o votessin opcions contràries, l’evolució natural hauria estat un comportament com el que hem vist aquesta setmana a la Diputació de Barcelona: l’eix nacional i l’objectiu comú de la independència passant a un segon pla en la tercera institució del país en dimensió pressupostària. Tanmateix, tot plegat té lloc quan la majoria electoral a favor de la independència no només no retrocedeix, sinó que es consolida i augmenta. Les tres darreres eleccions celebrades a Catalunya han acabat amb victòries de partits independentistes. Una majoria que és a punt de superar el 50% dels vots emesos vol la independència. És una realitat fàctica. Les cúpules del partit, però, no semblen entendre aquest fet demoscòpic i actuen com si l’independentisme anés retrocedint elecció rere elecció. És evident que el context de repressió judicial i persecució política no permet un funcionament normal dels partits polítics i dels governs nacional i locals, però si la bretxa que es comença a generar entre els dirigents de l’independentisme i la ciutadania independentista comença a créixer, les conseqüències poden ser imprevisibles.