Coses que tornen

De vega­des, obser­vant el que passa a casa i a fora, no és estrany pre­gun­tar-se si anem enda­vant o endar­rere, si no aca­bem donant mol­tes vol­tes per aca­bar allà on érem, com si tot fos un gran déjà-vu. Pen­sava en això, dimarts pas­sat, veient les imat­ges de l’espec­ta­cu­lar des­fi­lada mili­tar a la plaça Tia­nan­men de Pequín (men­tre a Hong Kong, per cert, la poli­cia repri­mia dura­ment les pro­tes­tes pro­de­mocràtiques). La Xina que aspira a domi­nar el món del segle XXI, la que lidera el 5G i la intel·ligència arti­fi­cial res­sus­cita l’espe­rit de la guerra freda exhi­bint múscul amb core­o­gra­fies de massa i mani­fes­ta­ci­ons de culte al líder, com en el segle pas­sat.

A Was­hing­ton, torna el fan­tasma del Water­gate amb un altre pre­si­dent repu­blicà que odia la premsa i que s’enfronta amb un procés de des­ti­tució a causa de les fos­ques mani­o­bres per con­ser­var el poder. Al Regne Unit, tor­nen els ence­sos debats dels anys setanta sobre la sem­pre com­pli­cada relació amb l’Europa con­ti­nen­tal. A França, la mort de Jac­ques Chi­rac pro­voca una estra­nya onada d’enyo­rança per l’únic pre­si­dent con­dem­nat per cor­rupció. A Grècia, un altre Mit­so­takis torna al poder. A Espa­nya, tor­nen els nostàlgics de Franco –si és que mai van mar­xar– i torna ETA en boca de polítics irres­pon­sa­bles que posen en perill la con­vivència que diuen defen­sar. I a Cata­lu­nya? El crit de “lli­ber­tat i amnis­tia” torna a res­so­nar als car­rers.