Al carrer

Ho hem fet moltes vegades. Des de fa molts anys. Ens hem manifestat pacíficament i massiva cada cop que les circumstàncies ho demanaven. Ara torna a tocar. La sentència que sembla que coneixerem dilluns certificarà la voluntat de l’Estat d’aplicar un escarment als més de 2,5 milions de persones que volen decidir lliurement el futur polític de Catalunya. La ceguesa és tan gran que es pensen que infligint un dolor gran i intens als presos i les seves famílies aconseguiran que tothom abandoni el somni i es quedi a casa, derrotat, acceptant que la unitat d’Espanya és un fet immutable davant del qual han de cedir els drets humans, democràtics i polítics.

Doncs no. Tornarem al carrer per cridar ben fort que no ho acceptarem. Que exigirem la llibertat de tots els presos i exiliats i l’anul·lació d’unes condemnes injustes per fets inventats. Que s’ho facin com vulguin, mitjançant el procediment que vulguin, però la fi de la persecució i la repressió ha de ser el punt de partida de qualsevol negociació amb l’Estat espanyol. Ara bé, com s’aconsegueix que un Estat que s’enorgulleix de la resposta violenta a les demandes catalanes –i assegura que hi tornaran sempre que calgui– accepti que només una negociació política podrà resoldre un problema polític que farà Espanya ingovernable fins que no s’abordi? La resposta és a les urnes del 10 de novembre i al carrer a partir de la publicació de la sentència. La mobilització massiva, indefinida i arreu del territori ha de servir per tensar encara més la crònica inestabilitat de la política espanyola. És evident que no serà fàcil, perquè ja hem comprovat que l’Estat no té cap problema a fer servir una violència desproporcionada i injustificada. Hi haurà provocacions i hi haurà infiltrats que voldran torçar la voluntat fèrria i pacífica dels catalans. La mobilització que començarà amb la sentència és potser la més difícil des dels inicis del procés. Tanmateix hi serem.