Un xou miserable

Quin espectacle repugnant i fastigós el que ens va tocar viure aquest dijous proppassat. Una exhumació que s’hauria d’haver fet amb total discreció es va transformar en un nou funeral d’estat, amb honors, amb passeig triomfal, amb salutacions militars i amb una ministra presentant els seus respectes. Un xou televisiu i mediàtic, amb 500 periodistes acreditats, amb directes de totes les televisions –inclosa “la nostra”!– per recordar-nos de la manera més dolorosa que el franquisme no només no ha mort, sinó que gaudeix d’una bona salut de ferro.

Per un moment, en escoltar la primera part del discurs de Pedro Sánchez –l’ideòleg de transformar el que havia de ser un acte de justícia en un espot electoral de cinc hores de durada–, hom podia pensar que, tot i l’episodi denigrant per a les víctimes de feixisme que va ser l’exhumació del dictador, Espanya potser estava predisposada a acceptar les seves mancances democràtiques i així encetar la reparació de les ferides encara obertes. Va fer una enumeració que fa feredat. Va recordar que el Valle de los Caídos es va aixecar amb mà d’obra esclava dels represaliats, va explicar que hi ha més de 30.000 cossos sepultats, molts d’ells víctimes republicanes que hi van anar a parar sense el consentiment de les famílies (més d’un terç sense identificar), va admetre la ignomínia de les milers de foses comunes encara sense obrir, va reconèixer el deute de reconeixement amb els exiliats que van lluitar contra el feixisme a Europa i amb els que van anar a parar a camps de concentració nazis. Només aquesta llista, que no és pas exhaustiva ni molt menys, hauria de ser motiu de vergonya per a l’Estat sencer, i sense la seva reparació cap país es pot considerar a si mateix una democràcia plena.

Tanmateix, a continuació, Sánchez va girar pàgina i va començar a cantar les excel·lències de la democràcia espanyola, com si res del que acabava d’esmentar existís, o com si tot ja s’hagués reparat màgicament amb les seves paraules. Quanta hipocresia!