No hi ha fractura

Una de les excuses de mal pagador esgrimides per l’unionisme en general i per Pedro Sánchez en particular per negar-se a establir un diàleg amb Catalunya és que hi ha una fractura social a Catalunya que obliga a plantejar primer un diàleg entre catalans. La fotografia que expliquen és la d’una societat partida per la meitat, amb les dues parts enfrontades entre si sense cap comunicació. Malauradament, la realitat els espatlla el relat, com mostren els resultats de l’enquesta que el Centre d’Estudis d’Opinió ha fet pública aquesta setmana proppassada. Qui pot parlar d’una societat fracturada quan el 81,3% dels ciutadans acceptarien el resultat d’un referèndum legal i acordat? És evident que existeixen opinions diverses sobre la situació política i diferents visions de com hauria de ser el futur polític de Catalunya. És el mateix que succeeix en qualsevol societat democràtica. Però això no vol dir que hi hagi una fractura o una societat dividida. La prova és que –més enllà de ser o no ser independentista o unionista– més de 8 de cada 10 catalans acceptarien la voluntat popular expressada en un referèndum d’autodeterminació. Aquest és el moll de l’os, i la raó última de la negativa de l’Estat a abordar un diàleg i una negociació franca i honesta. L’Estat sap que Catalunya està cohesionada pel que fa a una solució democràtica que inclogui l’exercici del dret a l’autodeterminació. L’opció del referèndum és més que majoritària, i –mal els pesi als seus dirigents– abraça votants socialistes, dels Comuns i fins i tot del PP i Ciutadans. La investidura de Pedro Sánchez atorga una nova oportunitat a l’Estat d’acceptar aquesta realitat, i admetre que el diàleg necessàriament ha de ser entre Catalunya i Espanya mitjançant els seus representats democràtics. I que qualsevol solució no pot obviar la voluntat de més del 80% dels catalans. Tota la resta, excuses de mal pagador amb un recorregut cada cop més curt.