El preu del no

La volun­tat espa­nyola de resol­dre el pro­blema català amb la poli­cia o els jut­ges, fent que sigui l’estruc­tura de l’Estat la que es defensi a si mateixa al marge dels pac­tes polítics, corre el risc d’enfon­sar la pròpia maquinària admi­nis­tra­tiva. Els polítics repre­sen­tants de l’espa­nyo­lisme, a l’esquerra i a la dreta, con­ti­nu­a­ven en el seu immo­bi­lisme, en espera que qual­se­vol movi­ment con­tra la inte­gri­tat ter­ri­to­rial derivi en un pro­blema que puguin abor­dar els vigi­lants de l’ortodòxia cons­ti­tu­ci­o­nal, siguin aquests els jut­ges de pri­mera o última instància o la Guàrdia Civil.

Si abans el PP ho judi­ci­a­lit­zava tot, ara el PSOE diu que això no s’ha de fer, però amb la trampa de dei­xar que la justícia faci el seu camí, és a dir, que es com­plei­xin les con­dem­nes al marge del que pugui poder par­lar-se en les nego­ci­a­ci­ons a la inves­ti­dura. Qual­se­vol excusa sem­bla bona; el que sigui per no haver de par­lar de reforma ter­ri­to­rial; qual­se­vol recurs serà invo­cat abans de cedir a les deman­des d’un cata­la­nisme que en el seu moment s’hau­ria pogut con­for­mar amb una millora de l’auto­go­vern, perquè això era tot el que sig­ni­fi­cava l’últim Esta­tut, reta­llat impru­dent­ment pel TC. Atu­rar de qual­se­vol manera l’aspi­ració cata­lana: això va ser aque­lla sentència, però també ho ha estat la que ha cas­ti­gat amb dese­nes d’anys de presó els líders del procés.

És evi­dent que l’inde­pen­den­tisme va pen­sar-se que bas­tava votar, bufar i fer ampo­lles repu­bli­ca­nes sim­ple­ment perquè així s’havia deci­dit per majo­ria dels repre­sen­tats al Par­la­ment. L’Estat tenia ins­tru­ments, legals i polítics, per a defen­sar la seva inte­gri­tat, però va pre­fe­rir la repressió arbitrària, la pura ven­jança fora de la garan­tia democràtica. I és això el que aca­barà de podrir la seva estratègia. Qui fa la guerra bru­ta­ment, la perd, almenys en el con­text de la Unió Euro­pea. Ja no estem als anys trenta del segle pas­sat; no es pot sub­ver­tir el garan­tisme penal en nom de la defensa d’una inte­gri­tat ter­ri­to­rial que al con­ti­nent euro­peu és la cosa més esmu­nye­dissa i mòbil del nos­tre lle­gat històric. Europa són fron­te­res en canvi con­tinu, això des de la cai­guda de l’Imperi Romà. Per això mateix, pocs poders euro­peus, per no dir cap, han estat gaire d’acord amb la sentència als líders del procés. Se’ls podia haver encau­sat per deso­bediència, fins i tot bus­car indi­cis de mal­ver­sació; però no, es va pre­fe­rir la via –inqui­si­to­rial– de la rebel·lió, que si final­ment no va pros­pe­rar va ser per l’excés de zel de la fis­ca­lia, que s’ha hagut de con­for­mar amb la sedició, i inter­pre­tada d’una manera que a la resta d’Europa és inver­sem­blant.

Ara tenim una sentència de tot un Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea, la qual no es va saber espe­rar per part del Suprem abans de con­dem­nar o con­ti­nuar amb l’enju­di­ci­a­ment als nos­tres líders. La immu­ni­tat de Jun­que­ras ha estat rea­fir­mada, sense que de moment res no hagi can­viat. Si davant d’una reso­lució tan clara com aquesta no hi ha excar­ce­ració imme­di­ata: què s’hau­ria fet en cas de per­dre i tri­om­far clara­ment el cri­teri de Marc­hena? ¿Hi haurà san­ci­ons per part de la UE o del tri­bu­nal euro­peu en cas de no com­plir-se tot d’una aquesta reso­lució que asse­gura que Jun­que­ras hagi d’estar lliure i repre­sen­tar els ciu­ta­dans que el vota­ren al Par­la­ment Euro­peu, al cos­tat del pre­si­dent Puig­de­mont o del con­se­ller Comín? De res ser­veix gua­nyar un plet si les reso­lu­ci­ons no poden com­plir-se. A veure si els jut­ges espa­nyols no cau­ran ara en aque­lla sor­desa davant de les reso­lu­ci­ons judi­ci­als de la qual acu­sa­ven els polítics cata­lans! Man­te­nir un ciu­tadà a la presó sense motius, i amb una reso­lució tan clara damunt de la taula, és pre­va­ri­car, com a mínim.

S’ha fet de la uni­tat ter­ri­to­rial espa­nyola un dogma, un intan­gi­ble al marge de qual­se­vol nego­ci­ació. Això hau­ria pogut con­ti­nuar així si no s’hagués cas­ti­gat amb tanta gra­ve­tat els líders inde­pen­den­tis­tes, els quals, encara que arri­bes­sin a sor­tir aviat de la presó, ja hi han estat una tem­po­rada prou llarga perquè puguem par­lar de ferida irre­pa­ra­ble. De tot això se n’hau­ria d’extreure una lliçó, sobre­tot a Madrid. El tau­ler de joc no acaba als Piri­neus. L’inde­pen­den­tisme, si és injus­ta­ment trac­tat, té marge per córrer a la UE, que retor­narà la pilota a Madrid, però cada vegada amb més pes, i amb més força. El mis­satge euro­peu és ben clar: juguin tot això amb moder­ni­tat, és a dir, amb política i amb una justícia, si cal, que no sem­bli medi­e­val. La resta només és qüestió de temps. Perquè l’inde­pen­den­tisme també aprèn dels errors, és cert, però no para.