Arengades

Fins no fa gaire la bacallaneria del mercat que em subministra pesca salada i olives tenia en exhibició, sostinguda amb un cavallet, una caixa d’arengades circular, platejada i lluminosa com la rosassa d’una ermita, com un rellotge de totes les hores, com la ruleta de Neptú. Han desaparegut cavallet i rosassa. Les arengades són presentades a l’aparador com els altres productes. Només en compto cinc o sis, posades sense la disciplina que imposava l’envàs circular que en contenia unes quantes dotzenes. Ens hem tornat fins. L’arengada ha perdut prestigi. Optem per sabors més matisats. Ferran Adrià es va oblidar de donar un tractament gastronòmic a l’arengada, que jo sàpiga. Si ho hagués fet, ara en parlaríem tot el dia i en consumiríem en llocs exquisits. Fins i tot les trobaríem dolces, si hi hagués insistit. Qui parla de les arengades? Qui en consumeix? Jo. En compro a la parada. Després vaig a la verduleria a equipar-me d’un bon bròquil. De mongetes, ja en tinc a casa de bullides. Ja espero que sigui l’hora de dinar.

Quan era petit, a casa entraven de tant en tant les arengades. Sobretot a l’hivern, que és quan el cos vol energètics. En menjaven només els grans. Em vaig fer gran, em van convidar a afegir-me a la deglució, i vaig dir que no. Deia no a tantes coses, em vaig perdre tantes coses saboroses de jove... Deixem-ho. Vaig anar a fer el servei militar a Palma. Era l’hivern. Com ara: entre gener i febrer. Fèiem instrucció a l’exterior. El Puig Major ens enviava un aire que ens encarcarava les galtes. Era al matí i només dúiem de combustible intern la llet amb galetes de l’esmorzar. Una mica lluny, uns paletes aixecaven un mur. Van encendre una foguera per escalfar-se les mans. En van retirar unes brases i van posar unes arengades a rostir-se. El perfum em va venir directe al nas. Aquell dia i en aquell moment entre les arengades i jo va néixer la gran concomitància. Vaig arribar a casa, en vaig demanar, i no se’n sabien avenir.

Es passen les mongetes i el bròquil per la paella, un cop tots dos productes bullits, evidentment. Es fregeixen les arengades. S’emplata tot plegat, per dir una paraula d’alta cuina que aquí potser no escau. Es posa tot al plat, doncs. El bròquil tot just fregit agafa una dolçor que bullit no té. Quina cuinera o quin cuiner del meu país va endevinar que la conjunció del dolç del bròquil i el salat de l’arengada tindria uns resultats tan gloriosos i definitius? Les mongetes –del ganxet, del Maresme i el Vallès Oriental– s’uneixen a la festa i la completen. Sí, fan venir set, amb la gràcia que tornen més bona l’aigua i el vi. Aquesta és la meva cuina.

Doncs de què volen que parli? De política catalana? De sabors que no lliguen? Potser demà...