Ciència mèdica

Arribats a una certa edat, sembla que cada vegada s’ha d’anar més sovint de visita mèdica. Ara quan vaig a la visita i la doctora em pregunta com anem, li responc que em trobo bé, però veurem què hi diu la ciència... I és que tot sovint, massa sovint, resulta que ens sentim bé, res no ens fa mal, tenim apetit i ganes de gresca, anem al metge i... pam! El doctor et diu que no estàs bo encara que t’ho sembli, que hi ha senyals d’alguna xacra o disfunció, que cal fer anàlisis, exploracions, electros, proves... Ja ho deia Josep Pla: “La ciència mèdica ha adelantat tant, que avui dia no hi ha ningú que estigui bo.”

En l’última visita (fa poc) tot va ser correcte i la doctora m’ho va voler demostrar amb papers, xifres de nivells i noms estranys, quan ja li havia dit prèviament que em trobava bé. Era la primera vegada que la ciència mèdica i els símptomes del meu organisme es posaven d’acord. Se’m va escapar de dir-li que ho celebraria, i ella, que s’ensumà en què consistiria la celebració, em va etzibar: “Res de celebracions. Verdura, peix a la planxa, fruita i aigua de l’aixeta.” Li vaig dir que les endorfines se’n ressentirien, i aquí sí que vaig notar haver-li tocat algun punt flac. Perquè resulta (m’ho diu una neboda que entén de medicina) que les endorfines em funcionen molt i sembla que fins en tinc més del compte, cosa que, curiosament, és bona.

Les endorfines actuen com a neurotransmissors que produeix l’organisme, en resposta a diverses situacions, entre les quals hi ha el dolor o la tristesa. Es veu que són una mena d’analgèsics fabricats pel propi cos, i això és important (a més de molt barat). La doctora em recomanà diverses accions: fer exercici cada dia, mirar de riure sovint almenys una vegada cada vint-i-quatre hores i, arribat el cas, diu que va bé d’autoaplicar-se un petit dolor perquè s’aconsegueixen inhibir, encara que només sigui en part, dolors més importants bo i produint-ne d’altres de menys molestos. Per exemple, si tenim un dolor continuat per causa d’alguna caiguda recent o fractura d’algun os, es troba mitigació breu si ens pessiguem.

He trigat anys a aprendre coses així, perquè ara faig més cas dels metges del que els en feia trenta o quaranta abans. Llàstima, però, que la ciència mèdica hagi adelantat tant, i vet ací el que hi hem guanyat: ara no hi ha ningú que estigui bo del tot. Té molta raó, senyor Pla.