Ciència mèdica

Arri­bats a una certa edat, sem­bla que cada vegada s’ha d’anar més sovint de visita mèdica. Ara quan vaig a la visita i la doc­tora em pre­gunta com anem, li res­ponc que em trobo bé, però veu­rem què hi diu la ciència... I és que tot sovint, massa sovint, resulta que ens sen­tim bé, res no ens fa mal, tenim ape­tit i ganes de gresca, anem al metge i... pam! El doc­tor et diu que no estàs bo encara que t’ho sem­bli, que hi ha senyals d’alguna xacra o dis­funció, que cal fer anàlisis, explo­ra­ci­ons, elec­tros, pro­ves... Ja ho deia Josep Pla: “La ciència mèdica ha ade­lan­tat tant, que avui dia no hi ha ningú que esti­gui bo.”

En l’última visita (fa poc) tot va ser cor­recte i la doc­tora m’ho va voler demos­trar amb papers, xifres de nivells i noms estranys, quan ja li havia dit prèvia­ment que em tro­bava bé. Era la pri­mera vegada que la ciència mèdica i els símpto­mes del meu orga­nisme es posa­ven d’acord. Se’m va esca­par de dir-li que ho cele­bra­ria, i ella, que s’ensumà en què con­sis­ti­ria la cele­bració, em va etzi­bar: “Res de cele­bra­ci­ons. Ver­dura, peix a la planxa, fruita i aigua de l’aixeta.” Li vaig dir que les endor­fi­nes se’n res­sen­ti­rien, i aquí sí que vaig notar haver-li tocat algun punt flac. Perquè resulta (m’ho diu una neboda que entén de medi­cina) que les endor­fi­nes em fun­ci­o­nen molt i sem­bla que fins en tinc més del compte, cosa que, curi­o­sa­ment, és bona.

Les endor­fi­nes actuen com a neu­ro­trans­mis­sors que pro­du­eix l’orga­nisme, en res­posta a diver­ses situ­a­ci­ons, entre les quals hi ha el dolor o la tris­tesa. Es veu que són una mena d’analgèsics fabri­cats pel propi cos, i això és impor­tant (a més de molt barat). La doc­tora em reco­manà diver­ses acci­ons: fer exer­cici cada dia, mirar de riure sovint almenys una vegada cada vint-i-qua­tre hores i, arri­bat el cas, diu que va bé d’auto­a­pli­car-se un petit dolor perquè s’acon­se­guei­xen inhi­bir, encara que només sigui en part, dolors més impor­tants bo i pro­duint-ne d’altres de menys moles­tos. Per exem­ple, si tenim un dolor con­ti­nuat per causa d’alguna cai­guda recent o frac­tura d’algun os, es troba miti­gació breu si ens pes­si­guem.

He tri­gat anys a apren­dre coses així, perquè ara faig més cas dels met­ges del que els en feia trenta o qua­ranta abans. Llàstima, però, que la ciència mèdica hagi ade­lan­tat tant, i vet ací el que hi hem gua­nyat: ara no hi ha ningú que esti­gui bo del tot. Té molta raó, senyor Pla.