Infodèmia

Cada dia que passa no deixa de sor­pren­dre’ns com les auto­ri­tats espa­nyo­les ges­ti­o­nen (!) la crisi del coro­na­vi­rus. Es pot dir amb la llen­gua que es vul­gui: som davant un gran pro­blema de salut que s’emporta milers de vides, que posa a prova la sani­tat pública sot­mesa des de fa anys a reta­lla­des i que dona pas a una crisi econòmica sense pre­ce­dents. Lla­vors, per què tan­tes negligències en la gestió de la pandèmia? I per què aquesta cons­tant presència poli­cial i mili­tar? Sí, els ciu­ta­dans som tos­suts i no ens agrada obeir, però supor­tem el con­fi­na­ment i el 99% el com­plim amb una doci­li­tat exem­plar. Mal­grat que aquest enclaus­tra­ment seria molt més ben tole­rat si poguéssim pas­se­jar o córrer encara que fos en uns cir­cuits indi­vi­du­als o en hores pac­ta­des. En canvi, la poli­cia fa atu­rar una pare­lla dins el cotxe i els ordena que l’un vagi al davant i l’altre al dar­rere amb la mas­ca­reta, quan són per­so­nes que con­vi­uen les 24 hores! I tot i que s’ha posat més ordre al desori dels pri­mers dies, no hi ha més perill al trans­port públic que anar a pas­se­jar en soli­tari? Diuen que un dels grans fac­tors de risc és com­prar al súper. Ahir hi vaig anar amb guants i màscara, però hi ha gent que no porta ni una cosa ni l’altra! Un altre cas són les estadísti­ques. Com ens en podem refiar si sabem que a molts malalts que pre­sen­ten els símpto­mes no els poden fer les pro­ves? De qui­nes dades estem par­lant? Ahir cir­cu­la­ven notícies sobre la Xina, en el sen­tit que els morts de Wuhan podrien ésser més 40.000 i no els 3.300 que diuen les auto­ri­tats xine­ses, que no han fet mai de la trans­parència vir­tut. D’aquest excés de desin­for­mació, de notícies fal­ses o d’infor­mació con­ta­mi­nada se’n diu infodèmia, expressió que, segons el Term­cat, és “la difusió ràpida de rumors, infor­mació ine­xacta i notícies enga­nyo­ses amb relació a una malal­tia infec­ci­osa o un pro­blema de salut pública paral·lela­ment a la seva pro­pa­gació o evo­lució”. Aquesta allau d’infor­mació no con­tras­tada que ens té a tots ata­ba­lats con­tri­bu­eix a fer créixer un virus pre­o­cu­pant: el de la por, just a l’avant­guarda d’un de més perillós, que és el del pànic. En moments de crisi i d’alarma social, cal més que mai donar suport a mit­jans de comu­ni­cació com aquest, per poder con­ti­nuar fent infor­mació, defen­sant avui i sem­pre el rigor, la pro­xi­mi­tat i la funció social del peri­o­disme.