Quants morts més?

En aquest punt de la pandèmia, d’un con­fi­na­ment sense final a l’horitzó i men­tre espe­rem els efec­tes de l’apres­sada tor­nada a la feina, ningú no pot fer pre­vi­si­ons fia­bles. Però les xifres són les que són –tot i la diver­si­tat de cri­te­ris– i són dife­rents en uns països i en d’altres. Però Espa­nya ja torna a ser cam­pi­ona mun­dial; ara ho és pel nom­bre de morts per milió d’habi­tants. Pot­ser, per alguns, és motiu d’orgull o pot­ser només és el fruit de la malap­tesa demos­trada pels seus ges­tors, amb deci­si­ons pre­ses amb un estil, això sí, incon­fu­si­ble­ment espa­nyol.

Si aquesta gallardía tan seva abans els havia fet pas­sar de les peti­ci­ons de l’ONU, ara, en crisi sanitària, fan els sords als avi­sos l’OMS. Què sabrà el món de tot això amb la cla­ri­vidència dels millors espe­ci­a­lis­tes, no per talent, sinó pel fet de ser espa­nyols! I nosal­tres, amb la mort als talons i l’aigua fins al coll; a més –quina barra!-, amb tota la res­pon­sa­bi­li­tat d’empre­ses i tre­ba­lla­dors pel que pugui pas­sar en un més que pro­ba­ble rebrot de con­ta­gis d’aquí a uns dies.

La història, de vega­des, té guions para­do­xals. El 2017 el pre­si­dent es va fer enrere en la decla­ració d’inde­pendència pel risc que hi hagués algun mort; avui, tot i caure en una ucro­nia, els morts es mul­ti­pli­quen i, a la vista de com s’han por­tat les coses a Por­tu­gal, per exem­ple, un es pot pre­gun­tar quants ens en podríem haver estal­viat fent les coses a la nos­tra manera. Això sí, els nos­tres polítics, ben obe­di­ents, mal­grat el risc evi­dent per la vida de molts ciu­ta­dans. Pot­ser els nets, si els avis sobre­vi­uen, els expli­ca­ran totes les men­ti­des que s’han dit en aquest epi­sodi.

El futur només té un camí rao­na­ble, perquè l’alter­na­tiva als sàdics d’ara –la idea de les 1.714.000 mas­ca­re­tes n’és pròpia!– encara és molt pit­jor. I, els morts, ja els tenim.