‘It goes on’

La pri­mera tem­po­rada d’After Life (Net­flix) era una com­bi­nació excel·lent entre la pena i l’humor. El repte de Ricky Ger­vais, cone­gut pel seu sar­casme feri­dor, per una volun­tat explícita d’ensor­rar con­ven­ci­ons, era fer pos­si­ble man­te­nir l’ale­nada nihi­lista del per­so­natge i expli­car, alhora, una història sen­ti­men­tal. I, al mateix temps, en un altre gir ines­pe­rat, bar­re­jar la tris­tesa que fereix l’ànima amb una mirada pene­trant, tallant i lúcida a un uni­vers de per­so­nat­ges estra­fo­la­ris que for­men part de la tra­dició més genuïna de la comèdia britànica.

La segona tem­po­rada ha rebut crítiques molt diver­ses. Algu­nes diuen que es con­firma el tremp de la pri­mera i d’altres afir­men que Ger­vais ha cai­gut en un pou nar­ra­tiu del qual no pot sor­tir, amb unes redundàncies que no fan sinó repro­duir mol­tes de les coses que ja sabíem. Jo soc dels pri­mers. En aquesta nova entrega d’After Life, l’humor des­me­su­rat es con­trola (tot i que amb pics hila­rants, política­ment incor­rec­tes, des­tra­lers) en bene­fici de l’exer­cici con­tinu d’una enyo­rança sense límit que a mi em fa pen­sar en el die­tari que C.S. Lewis va escriure poc després de morir la seva dona, Una pena en obser­vació. És cert que, aquí, el nihi­lisme és el nord, a diferència d’un Lewis que llui­tava per evi­tar-lo, entes­tat a man­te­nir, com Job, un diàleg amb el Déu que havia permès aque­lla desgràcia. Ger­vais –el Tony John­son de la sèrie– no va tan enllà, perquè no hi creu. Només creu en allò que ha per­dut. “No és que vul­gui fer les coses que feia amb ella; el que vull és fer-les amb ella.” I ja no pot. En el món de per­de­dors on viu, l’entorn de l’estrambòtica redacció de la Tam­bury Gazette, s’imposa una aflicció cons­tant, quasi sense pau­ses. Però també una petita espe­rança. No res. Un per­so­natge comença a citar el poeta Robert Frost i la dona que l’escolta iden­ti­fica el text. Allò els ajunta. Pot­ser és el mis­satge (l’únic) amb què podem con­fiar: “Puc resu­mir en tres parau­les el que he après de la vida: la vida con­ti­nua.” It goes on.