El sentit comú

Encara que els polítics no parin d’apel·lar al sen­tit comú de la ciu­ta­da­nia, mol­tes de les seves deci­si­ons i dels seus plans de futur no hi lli­guen.

En el món de la gestió es diu que, si una cosa fun­ci­ona bé, més val no tocar-la; i també que, quan una situ­ació és dolenta, és perquè alguna/es cosa/es ens hi ha/n por­tat. Es pot enten­dre que, a alguns –cada vegada menys–, la situ­ació d’abans ja els anava prou bé; per tant, vol­drien que, un cop pas­sada la crisi, tot tornés a ser com abans. És a dir, una desi­gual­tat esfereïdora –tan glo­bal com local–, la pre­ca­ri­e­tat de les ocu­pa­ci­ons, les pres­ses per fer coses i con­su­mir-ne sense fi, el crei­xe­ment per­petu a costa d’un pla­neta que esgota els seus recur­sos, pro­fes­si­ons valo­ra­des més per l’audiència que tenen que no pas pels efec­tes pràctics de la seva feina, etc. I és que el món que s’ha tro­bat el virus és el que hem creat nosal­tres, sigui direc­ta­ment o indi­recta, i les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors. En un àmbit més pro­per, el govern “pro­gres­sista” espa­nyol té cura de dir unes coses i, pas­sats uns dies, fer-ne les contràries, no fos cas que les elits i els deep sta­tes s’enfa­des­sin. Els argu­ments per allar­gar l’estat d’alarma només són polítics; volen cen­tra­lit­zar-ho tot i treure qual­se­vol capa­ci­tat crítica del cap dels indi­vi­dus con­fi­nats. No ens conei­xen. Volen repli­car la jugada de la dar­rera crisi, amb el PP. Els rit­mes de canvi espa­nyol i català no van a la mateixa velo­ci­tat. Cal anar per feina per sor­tir-ne aviat. La por d’allò des­co­ne­gut és com­pren­si­ble. Replan­te­jar-s’ho tot és incòmode. Però ara ja sabem on ens por­ten les deci­si­ons que hem pres –i han pres per nosal­tres–, i ens hi va la vida, la nos­tra i la de les futu­res gene­ra­ci­ons. Molts diri­gents tenen al punt de mira un món que no és el que convé a la majo­ria d’aquest país i del pla­neta.