Vivim en un tal ambient de catàstrofe, amb els índexs de rebrot disparats i l’augment progressiu d’ingressos hospitalaris, que estem perdent tota la mesura i la serenitat. Alguns amics amb qui m’escric han agafat el costum d’acomiadar-se amb una coda sinistra: “Fins demà, si encara som vius.” Els que perseveren en l’optimisme ho fan de manera desenfrenada, caòtica, enfilant-se en caravana cap als pobles de muntanya, amunt, endins del bosc, fugint de la multitud per anar a formar-ne una altra de temerària i desubicada. És com la desbandada d’alguna invasió subtil que s’està infiltrant en tota la nostra forma de vida, tenyint-la d’ansietat i desesperança. Ens falta algun nord, sisplau, perquè si no qualsevol dia no sortirà ni el sol.