El pal major

Hi ha llibres que, per ells mateixos, justifiquen una literatura, llibres que són monument perdurable, recés on recórrer i on estar-s’hi. Llibres que ens parlen no només de l’excel·lència artística, sinó de la capacitat d’absorbir-los per fer-ne de nous, per convertir-los en un puntal de la llengua pròpia. Em refereixo, és clar, a una novetat que, per ella mateixa, també justificaria la celebració d’un any en el qual, malgrat totes les penúries, commemorem el cinquantè aniversari de la mort de Josep Carner. Em refereixo, és clar, a Pickwick. Documents pòstums del Club d’aquest nom, l’edició extraordinària de Jaume Coll, acarada amb el text anglès, amb notes erudites, dibuixos originals de la primera edició, el vocabulari immens del poeta. És fruit d’un esforç col·lectiu (l’editorial Univers, la càtedra Carner, la UdG, la Fundació Pere Coromines) i d’un treball encomiable, tenaç i molt seriós, del mateix Coll, un savi entusiasta, i, entre d’altres, de persones tan entusiastes i sàvies com els germans Ferrer, Joan i Josep.

El Pickwick és “una de les traduccions més prodigioses que s’han fet mai en català, un veritable model de llengua literària, pal major de la nau de la traducció”. Ho diu Coll i és profecia, i ara ho pot saber tothom. Amb aquest volum a la mà s’entén el que comenta el comissari de l’Any Carner (“la voluptuosa plenitud d’una llengua”) i l’empresa fenomenal que emprèn el poeta quan s’enfronta a Dickens. Traduir, sí, però sobretot convertir el català en un referent de prestigi. No és poca cosa. “Ens deixa perplexos”, diu Coll. Perplexos i admirats. Joiosament admirats.