L’Albert de Cabestany

L’any 2016 apa­regué un lli­bre record en què aple­gava totes les seves cançons (cent), amb sis CD, i sem­blava que mar­cava així el final de la seva car­rera artística com a can­tant. Però ara ha publi­cat un CD amb noves cançons i aquesta vegada l’Albert Bueno diu que sí que és l’últim. L’ha titu­lat Passa el temps que tot s’ho enduu, és el fruit de dos anys de feina intensa. Ha actuat molt i en molts de llocs, cal­cula que ha fet de mit­jana una cin­quan­tena de con­certs per any, tre­ba­llant al cos­tat de Jean Mora de Tolosa de Llen­gua­doc, que fou pia­nista de Johnny Halli­day i Syl­vie Var­tan, al cos­tat de Roger Rull, que li ha traduït les cançons al francès, amb Pierre Billol, fill de la Patac­hou, la que des­cobrí Geor­ges Bras­sens, etc.

L’Albert Bueno és de Cabes­tany, a la plana cos­ta­nera del Ros­selló, al sud-est de Per­pinyà, i fa trenta-cinc anys que canta en català amb un com­promís, una fe i una constància ben poc comu­nes i ben difícils de man­te­nir. Fa molt de temps que ens conei­xem i sem­pre li he dit que és com un pica­pe­drer soli­tari però con­vençut de les seves idees, can­tant l’ànima del nos­tre país, que no s’assem­bla a cap altre. En aquest últim CD les cançons són far­ci­des de poe­sia i de nostàlgia, ple­nes també de la joia de viure, de fe i con­vicció en la seva Cata­lu­nya, que és la nos­tra.

Les cançons poema són magnífiques, i ens fan palès el com­promís de l’Albert amb el país comú. En aquest aspecte con­cret, no és pas gaire nor­mal i menys encara habi­tual que des de l’ano­me­nada Cata­lu­nya del Nord es blasmi i es denunciï, com ell fa en la cançó La tiso­rada, la muti­lació de l’Esta­tut de Cata­lu­nya del 2006. I només és un exem­ple, perquè l’home sobre­tot canta el seu ena­mo­ra­ment per la gent i els pobles tant de l’Empordà com del Ros­selló, del nos­tre pas­sat i del nos­tre pre­sent. En des­ta­ca­ria la bella i fidel tra­ducció de la famosa cançó de Johny Hally­day J’ai oublié de vivre, que l’Albert canta amb un espe­cial sen­ti­ment i emoció.

Des d’aquell llunyà 1986, quan gravà el pri­mer disc de dos títols, pas­sant pel cas­set de dotze cançons el 1991 i el lli­bre record del 2016 fins a arri­bar a aquest últim CD, la seva feina i la seva qua­li­tat ha anat in cres­cendo. I faig ser­vir expres­sa­ment aquesta for­mu­lació, perquè és musi­cal i alta­ment des­crip­tiva d’una rea­li­tat ben com­pro­va­ble.