Política i veritat

En el món de l’art la pos­si­bi­li­tat de men­tir és una de les con­di­ci­ons de l’esfera cre­a­tiva. De fet, en un sen­tit estricte, la men­tida té una relació directa amb la noció de lli­ber­tat. Negar la rea­li­tat –ínte­gra­ment o par­ci­al­ment– i posar en escena una des­cripció del món alter­na­tiva, no deixa de ser un acte de volició humana. Tren­car el vin­cle entre les coses i les parau­les és un acte con­tin­gent on la consciència té un paper deter­mi­nant. També, cal recal­car-ho, la men­tida té una càrrega política. Al cap­da­vall, Plató –o Leo Strauss– defen­sen la neces­si­tat de l’existència de men­ti­des nobles –allò que Nietz­sche va defi­nir com a “veri­tats peri­bles”– amb la fina­li­tat de garan­tir una soci­e­tat mínima­ment esta­ble.

Per tant, una cosa és el món de l’art –la ima­gi­nació com a matriu de l’arti­fici– i una altra és la política –la neces­si­tat com a excusa–, per bé que Maquia­vel creia fer­ma­ment que la figura del príncep havia d’ocul­tar les seves inten­ci­ons. Com en la guerra –on el frau és, amb la força, el prin­cipi rec­tor–, la política esdevé una forma d’art: un gran pros­ceni on l’esta­dista esdevé un sim­ple actor sotmès a l’exigència d’una obra de tea­tre. Per això faig meva la sentència de la pen­sa­dora Han­nah Arendt: “L’home que diu la veri­tat posa la seva vida en perill.” No deba­des, la men­tida se sosté en una per­versió del llen­guatge que té l’engany com a rere­fons dar­rer. Una ter­gi­ver­sació del nos­tre pen­sa­ment i d’allò que es comu­nica. “Magna qua­es­tio est de men­da­cio” (“Hi ha una gran pre­gunta sobre la men­tida”), comença a escriure Agustí d’Hipona en un dels seus trac­tats sobre la men­tida. Perquè aquesta és la qüestió: quant d’engany pot aguan­tar un sis­tema polític democràtic sense per­ver­tir-ne les vir­tuts fun­da­ci­o­nals?

Una pre­gunta humil en un con­text de crisi gene­ra­lit­zada. Una crisi que s’ha cro­ni­fi­cat i que té el seu ori­gen amb el segle. Les armes de des­trucció mas­siva van dei­xar pas a una ontològica lluita con­tra “l’eix del mal”. Qui pot dis­cu­tir una afir­mació com aquesta? Qui no està dis­po­sat a llui­tar con­tra el mal? Per això, Arendt –com va fer Agustí– s’esforça a ela­bo­rar una taxo­no­mia de la men­tida: política i no política, orga­nit­zada –o tra­di­ci­o­nal– i moderna –fona­men­tada aquesta en la mani­pu­lació mas­siva de dades–. Soci­e­tat líquida, en diríem, on la incer­tesa és una cons­tant vital i la veri­tat –bo i la seva con­flic­tiva relació històrica amb l’esfera pública– l’ele­vat preu a pagar en el con­text d’una soci­e­tat que ha confós lli­ber­tat amb rela­ti­visme.

Vivim entre men­ti­des. Res­pi­rem men­ti­des. Cada dia els mit­jans de comu­ni­cació fan de cadena de trans­missió indis­pen­sa­ble –i sovint invo­luntària–. Un polític –un gover­nant– és un ges­tor que mani­pula dades a l’engròs. Els ava­tars de la men­tida són incomp­ta­bles: l’enco­bri­ment, l’omissió, el frau, la difa­mació, la falsa des­memòria, el per­juri i també les notícies fal­ses que s’han estès sense atu­ra­dor en l’àmbit de les xar­xes soci­als. I nosal­tres, de manera crèdula, assis­tim a l’espec­ta­cle i assen­tim pas­si­va­ment. La men­tida pública ha entrat en l’esfera pri­vada de la vida com mai abans, i afecta l’arrel de la quo­ti­di­a­ni­tat mateixa –sent la Covid-19 un exem­ple meridià–. D’altra banda, la difusió mas­si­fi­cada d’infor­mació –l’excés que pres­su­posa– i de dades fal­ses tan sols es pot com­ba­tre amb un espe­rit crític. Opi­nar de qual­se­vol afer amb conei­xe­ment de causa no ens és garan­tit d’ori­gen. Quin sis­tema polític posa­ria les bases per ender­ro­car-se a si mateix? Si s’escau, hem de ser cons­ci­ents d’aital pre­missa i actuar en con­seqüència.

Com en el món de l’art –i com ja anti­ci­pava Nietz­sche a Humà, massa humà–, la men­tida –l’arti­fici– se’ns revela com un vel –un efecte– que pro­jecta com a real una apa­rença que no ho és. Només quan en som cons­ci­ents col·lapsa la men­tida –i aquesta es renova o no en funció de la nos­tra volun­tat–. Entre la savi­esa i la ignorància, hi ha el camí de l’acció política que fis­ca­litza el poder. Cap sis­tema polític, a parer meu, no es pot sus­ten­tar en la men­tida orga­nit­zada. Encara menys la democràcia –a l’avant­sala de la demagògia en temps con­vul­sos– quan el poder ens fa còmpli­ces d’aquest estat de coses per una raó de pri­vi­le­gis. Ningú està lliure de res­pon­sa­bi­li­tat. Rever­tir la situ­ació i res­ta­blir la veri­tat a la seva dimensió està al nos­tre abast. Un camí difícil de tran­si­tar, i tan­ma­teix pos­si­ble.