La culpa mai és seva

No he estat mai gaire amic de donar consells. Al final, penso que cadascú fa el millor que sap i que pot en el moment en què es troba de la seva vida. El que per a un és clar com el cristall per a un altre pot ser fosc com el petroli. I també diré que sempre he admirat aquelles persones que passen de tot. Encara que facin el ridícul. Des del 14 de febrer he de confessar la meva admiració per Ciutadans. No només han perdut 30 diputats –algú se l’havia fotut mai abans així?–, sinó que són capaços de girar la truita. No és que el seu projecte faci aigües per tots costats. No és que hagin estat flor d’un estiu ni que hagin fet sortir els colors a tothom durant els últims temps. Tampoc és que hagin passat de guanyar unes eleccions a quedar en setena posició. La culpa no és d’ells. Mai és d’ells. La culpa ha estat de la pandèmia perquè ha fet que la gent no vagi a votar. Ni autocrítica ni dimissions. Almenys Alejandro Fernández va demostrar ser un senyor. Però per ells la culpa és, sempre, tota i exclusivament dels altres. Ciutadans es mereix un monument. És com aquell cantant de torn espanyol que va a Eurovisió i, com cada any, queda en una posició mediocre. Mai és culpa que hagi desafinat. És que els altres països li tenen mania. I ahir Ciutadans, tot i només tenir sis diputats al pròxim Parlament, van anunciar que presenten a la fiscalia una denúncia per prevaricació contra el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, per la inhibició del govern en la defensa dels Mossos. No es plantegen si la condemna de Hasél és justa o si la ciutadania està tipa que li prenguin el pèl. El millor de tot és que Carlos Carrizosa és advocat i que la prevaricació és un delicte “que es comet quan una autoritat, jutge, advocat o funcionari públic dicta una resolució arbitrària en un assumpte administratiu o judicial, sabent que aquesta resolució és injusta, per la qual cosa incompleix els deures del funcionariat”. On i què és la prevaricació?

Ni es tracta de donar consells a ningú ni de coartar els drets que tenen d’anar als jutjats quan considerin que una causa no és justa. Però no seria més sa fer autocrítica i acceptar el lloc on els catalans els han posat que intentar buscar una notorietat que no tenen?