Una descàrrega elèctrica

S’ha estrenat fa poc el documental The booksellers, un passeig molt amè i divertit sobre el món de les llibreries de vell de Nova York, amb testimoniatges dels llibreters i dels compradors, i amb reflexions molt entenimentades sobre el llibre i sobre la lectura. D’entrada, el discurs de la pel·lícula es basa en un fonament inqüestionable, amb un rerefons antiromàntic. El llibre és un objecte. D’acord, també es diu que “els llibres ens fan humans” i que el llibre representa l’afany de continuïtat, una conversa amb els predecessors, un llegat per al futur. Però, sobretot, és un objecte, és a dir, una matèria a la qual li atorguem, això sí, unes determinades virtuts en funció dels nostres interessos sentimentals. I com a objecte, es col·lecciona, no necessàriament es llegeix. Hi ha, al documental, personatges d’aquesta mena, dels que tenen la necessitat (“El món es divideix entre els col·leccionistes i els que no els entenen”) de consolidar una dèria, però també els que, a partir de l’acumulació, extreuen connexions ocultes entre aquells objectes que parlen entre ells. Un dels testimonis parla del tacte del paper, en descobrir una joia bibliogràfica, com d’una descàrrega elèctrica. En puc donar fe. Ben poques vegades he pogut palpar aquest impacte físic, però he tingut a les mans algunes primeres edicions (com la de Poesia, de 1957, de Carner) i és cert que aleshores –quan conflueixen l’afany de la lectura amb la contemplació de l’artefacte– hi ha algun tipus de connexió singular, un calfred emocionant. La descàrrega.

A la presentació de The booksellers al Cinema Truffaut, en el debat posterior, una noia jove va aportar, al debat sobre els llibres en paper i els llibres electrònics, un argument imbatible: “Sí, és clar, en un viatge, un Kindle és més còmode; però un llibre es converteix en el llibre d’aquell viatge; rebregat i tot, conté el perfum del viatge.” Potser és això, al capdavall.