Avui Montserrat Roig (1946-1991) hauria complert 75 anys i, sense saber-ho, dilluns, amb l’Eva Vàzquez la vam invocar. Sense saber tampoc que l’examen de selectivitat de dimecres escolliria El temps de les cireres (1976) per a la prova de llengua catalana. Li compartia la dificultat de confeccionar, com si fóssim modistes, un relat de no ficció. I va sortir el mestratge de la Roig. Vaig mencionar L’agulla daurada (1985) sobre l’estada que fa a Leningrad per entrevistar els supervivents del setge; una crònica testimonial i apassionada: “L’Alexandra Koss tenia vuit anys quan, un dia, la mare li va fer un regal. Era un Quixot en francès. L’Alexandra trobava en el Quixot les raons d’un món irracional i absurd, les claus per a entendre què significa un setge en una ciutat moderna. Tots els soldats eren el Quixot.” L’Eva Vàzquez em va recomanar Davant la catedral d’Estrasburg, inclòs a Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991) en què “no pot deixar d’evocar Goethe i Canetti, i sobretot Riba, i la manera quasi insolent amb què els grans monuments sobreviuen a la barbàrie i fan plorar a vegades pels amors i les pàtries que tan fràgilment es desfan”, m’explica l’Eva. Per alguna raó a la Roig, que hauria de formar part del cànon, se l’ha mantingut entre les modistes, escriptores de diumenge a la tarda, de la capseta delicada i fina, que no era la seva.