Feminicidis que no cessen

Diven­dres pas­sat a la nit es van con­vo­car arreu del país mani­fes­ta­ci­ons femi­nis­tes com a repulsa de tots els femi­ni­ci­dis que no dei­xen de suc­ceir-se. I és que des­gra­ci­a­da­ment els assas­si­nats de dones a mans de les seves pare­lles o expa­re­lles no ces­sen, i de fet seguei­xen sent la prin­ci­pal causa mor­tal vio­lenta de les dones. I això tenint pre­sent que en els recomp­tes ofi­ci­als des de l’any 2013 (1.098 dones assas­si­na­des) no s’hi inclo­uen aque­lles dones que han estat assas­si­na­des a mans d’homes que no eren les seves pare­lles o expa­re­lles, fet abso­lu­ta­ment incom­pren­si­ble.

Sense obli­dar els casos de temp­ta­ti­ves d’homi­ci­dis que podrien arri­bar a mul­ti­pli­car aques­tes dades si tinguéssim en compte aque­lles situ­a­ci­ons en què s’ha inten­tat assas­si­nar una dona però afor­tu­na­da­ment aquesta ha sobre­vis­cut. I és que cal que cada cop ens esmer­cem més a ofe­rir dades rigo­ro­ses i pre­ci­ses per a poder dibui­xar la mag­ni­tud i poder com­pren­dre l’extrema dimensió de la pro­blemàtica i les seves carac­terísti­ques, que varien i s’adap­ten als temps can­vi­ants. Perquè estem davant un feno­men mul­ti­cau­sal i d’extrema com­ple­xi­tat.

En aquest sen­tit les violències mas­clis­tes durant el con­fi­na­ment van mos­trar unes carac­terísti­ques molt específiques. De fet la majo­ria de casos van que­dar soter­rats i invi­si­bi­lit­zats. El nivell de denúncies va bai­xar de forma evi­dent, men­tre que els con­tac­tes als telèfons d’atenció i infor­mació a dones van aug­men­tar de forma clara. Perquè el con­fi­na­ment va com­por­tar dos dels grans ele­ments que per­se­guei­xen els agres­sors: el con­trol i l’aïlla­ment de les dones. Així, el con­text pandèmic feia la feina als matei­xos agres­sors. La violència seguia latent, però els vio­lents no l’havien d’exe­cu­tar amb tanta inten­si­tat perquè el mateix con­fi­na­ment ho reso­lia. Les dones se sen­tien més soles, amb menys pos­si­bi­li­tats de dei­xar aque­lla relació, perquè la parada gene­ral no faci­li­tava la presa de deci­si­ons. De fet, tot el món nave­gava enmig de la incer­tesa i ens por­tava a la paràlisi de les nos­tres vides pel des­bor­da­ment de la situ­ació tant en l’aspecte social com en l’emo­ci­o­nal. En aquell moment fugir d’allà, dei­xar aque­lla relació enrere, es feia abso­lu­ta­ment impos­si­ble perquè el món estava apa­gat.

Quan fina­litza l’estat d’alarma, comen­cem a tor­nar a con­que­rir espais de lli­ber­tat i el món comença a girar de nou. Les dones tro­ben l’opor­tu­ni­tat per a poder sor­tir, esca­par de les llars que han estat els espais per­fec­tes on segres­tar les seves vides. Aquí és quan elles comen­cen a plan­te­jar la pos­si­bi­li­tat de sepa­rar-se, de començar a viure de nou, i en aquests moments els agres­sors sen­ten que les per­den... i és quan apa­rei­xen aques­tes situ­a­ci­ons de risc extrem. I aquí és on la violència puja de nou d’inten­si­tat, perquè els agres­sors sen­ten que se’ls escola entre els dits aque­lla a qui cre­ien sota el seu con­trol abso­lut. De fet el con­fi­na­ment va ser un miratge per als agres­sors, que ara s’enfo­quen a no per­dre allò que van tenir. El con­trol abso­lut sobre elles, els seus cos­sos i les seves ments... costi el que costi.

I a tot això s’HI AFE­GEIX l’estiu, un moment d’ele­vada com­ple­xi­tat pel que fa a les violències mas­clis­tes. Una època en què hi ha un aug­ment de con­vivència, un incre­ment de la tensió i un temps en què alhora es redu­ei­xen els ele­ments deses­tres­sants (con­vi­uen 24 h set dies a la set­mana). Tot ple­gat afe­geix més duresa a les situ­a­ci­ons de violència, i ara és quan cal que ens pre­pa­rem perquè, soci­al­ment i des de les ins­ti­tu­ci­ons, faci­li­tem que les dones se sen­tin acom­pa­nya­des, com­pre­ses i amb els recur­sos que els cal­gui per a poder seguir enda­vant. Ara és el moment que els agres­sors sen­tin la pressió d’una soci­e­tat que els asse­nyala i els deixa sols, la pressió d’una soci­e­tat que ja no calla davant les violències. Perquè cal que tei­xim més xar­xes de suport per a les dones, que actuem de forma pre­ven­tiva i iden­ti­fi­quem les situ­a­ci­ons de risc que poden pro­duir-se de cara a l’estiu que ja estem albi­rant. Perquè només així podrem cons­truir con­jun­ta­ment sor­ti­des efec­ti­ves a les violències mas­clis­tes i alhora dig­ni­fi­car les vides de les dones super­vi­vents i dels seus fills i filles.