Les coses dels que se’n van

Quan has de mar­xar, què t’empor­tes? Dins la maleta, un refu­giat sirià va ficar-hi el seu fill de mesos, ador­mit amb el pitet encara posat, i el fotògraf Omar Sana­diki el va retra­tar així, tra­ient el cap i les mane­tes per la cre­ma­llera, en una de les imat­ges que es podran veure a par­tir d’aquest cap de set­mana al Visa de Per­pinyà. És un pes d’una gra­ve­tat molt supe­rior a la de les man­tes i els mata­las­sos que tra­gi­nen la gran massa de fugi­tius que van esta­blir l’ima­gi­nari uni­ver­sal de l’èxode amb la des­ban­dada repu­bli­cana. Empa­que­tar el fill pot­ser només és el dar­rer estadi de la mateixa des­es­pe­ració. En la selecció d’escrits d’aque­lla der­rota que Joa­quim Nadal ha reu­nit a Girona, 1939: porta de l’exili (L’Avenç), la majo­ria de tes­ti­mo­nis par­len de male­tes, mol­tes, i far­cells i cai­xes i algun “mundo petit”, però també d’arxi­va­dors, màqui­nes d’escriure, cadi­res, rodes de carro, i els que en tenien, les vaques, les cabres, les galli­nes. Alguns sol­dats con­ti­nu­a­ven afer­rats a l’arma regla­mentària, encara que ja no els quedés ni una bala, com el xicot que Teresa Pàmies va tro­bar plo­rant a les ribes del Ter, sac­se­jant amb ràbia el seu fusell inútil. Car­les Riba no es va voler sepa­rar ni un moment, ni tan sols sota la intensa pluja que queia el dia que va pas­sar la rat­lla, de les seves tres capses de cartró ple­nes de lli­bres. En canvi, Antoni Rovira i Vir­gili es va des­pren­dre amb agraïment del gros cigar que havia por­tat del seu viatge a Rússia per ofe­rir-lo al con­serge que li havia aco­mo­dat dos bancs del saló de ses­si­ons de l’ajun­ta­ment perquè hi passés la nit. Girona era un for­mi­guer de des­es­pe­rats. Xavier Ben­gue­rel la mirarà per última vegada, men­tre es diri­geix a can Pol de Mont­fullà, i dirà que era com si es trenqués un mirall, sobre­tot “com si es trenqués per dins”. Rafael Tasis par­larà d’un “pànic tísic”, i Fran­cesc Tra­bal, del fred ter­ri­ble que feia en aque­lla ciu­tat que “sem­blava que s’acabés de morir”. Enmig del des­ga­vell, només pro­cura un cert con­sol la ració de llen­ties o farro, i les sar­di­nes i la llet con­den­sada que els ser­vei­xen als men­ja­dors soci­als, encara que alguns, amb més sort, tro­ba­ran taula en algun res­tau­rant. Els pri­vi­le­gis, en una tal situ­ació, et cla­ven una punya­lada moral. Però fins i tot els més afor­tu­nats no feien altra cosa que esmi­co­lar espe­ran­ces, com Sebastià Ribes, l’amic de Ben­gue­rel: “Sem­pre tenia alguna cosa a les mans: l’exa­mi­nava, la des­feia...”