Ningú us obliga

Hi ha gent que no ser­veix per tenir fills i gent que no ser­veix per tenir gos­sos i mas­co­tes. Per tenir les dues coses alhora, jo ja no ho sé. Un cop, uns meus veïns van dei­xar el gos­set sol a casa durant més de dotze hores perquè van mar­xar a la Feria d’Abril, i es coneix que el pobre ani­mal, un petit Yorks­hire prou escan­dalós per la mida, patia ansi­e­tat per sepa­ració perquè no va dei­xar de bor­dar amb una cadència estu­di­ada, totes les hores. Aquell cop un altre veí, en Fèlix, que ja falta i que esti­mava els gos­sos més que la pròpia vida, va escri­das­sar els que balla­ven sevi­lla­nes, com si el pogues­sin sen­tir: “Imbècils, si no els esti­meu, per què els voleu tenir?” Passa una cosa sem­blant amb la gent que té cana­lla i l’aguanta més aviat poc. Que can­sen, ningú ho posa en dubte, és carn que creix i curi­o­si­tat il·limi­tada, però diria jo que ningú us obliga (ens obliga) a tenir fills.

Passa cada any que algú es queixa que els nens tenen massa vacan­ces i que hau­rien de començar l’escola l’1 de setem­bre i no pas el 13 o el 14, obli­dant, a propòsit o sense conei­xe­ment, que la solució és la con­ci­li­ació dels pares, i no el temps lliure dels fills. Hi ha vida més enllà de l’escola i els nens s’han de poder avor­rir, tro­bar la manera de pas­sar l’estona, diver­tir-se i tor­nar-se a avor­rir. Per apren­dre i créixer i gau­dir.