Sobre salut mental

Sento que donen hora pel març a una persona que demana ser atesa “al més aviat possible”. M’esgarrifo i planyo els que estan en llista d’espera. L’agenda del centre d’atenció psicològica està desbordada, l’espera de nous pacients s’allarga quatre o cinc mesos, tant si sol·liciten cita de manera privada com si són d’alguna mútua. M’han donat l’alta després d’unes poques visites, en el meu cas ha estat gairebé un protocol perquè he pogut utilitzar les eines apreses durant anys: meditació per aquietar pensaments, ioga, teràpies complementàries diverses, exercici físic, dieta d’alimentació adequada, escriptura per fer buidatge d’emocions, etc., etc. “Quina sort que tens”, em diu un familiar, però l’atzar ha intervingut ben poc o gens en les circumstàncies i en el procés de millora, simplement ha funcionat un cop més la pràctica de diferents hàbits i recursos que conec i tinc integrats des de fa temps, tot i que en un moment determinat hagi necessitat ajuda.

Reconèixer que no te n’acabes de sortir tot sol és una conclusió que cou força, però significa que ja has fet la meitat del camí, simplement perquè ho acceptes, igual que, si cal, t’amolles a rebre un mínim de medicació pensant a deixar-la de seguida que en siguis capaç per no quedar-t’hi enganxat. Em sembla essencial estar obert a aprendre tot el que ens pot ajudar, i això implica escoltar la pròpia intuïció i estar disposat a rebre consell d’algú en qui confies. És cert però, que si la situació és massa límit perquè tens un problema neurològic més o menys greu o no te’n pots fer conscient pel motiu que sigui, sol fallar la possibilitat de canviar segons quins hàbits de pensament o de conducta i aflora la incapacitat de revertir emocions adverses. Sense això difícilment tenim prou serenitat per poder canviar patrons mentals i de conducta o relacions distorsionadores que són l’arrel del malestar que afecta moltes persones.

La salut mental està en bona part a les nostres mans i té molt a veure amb l’elecció de pensaments i accions –això ningú ens ho ensenya– i amb la nostra capacitat d’adaptar-nos i de fluir amb els processos de canvi que hem de viure. Si avui m’avinc a explicar com percebo –precisament perquè ho conec prou bé– com de prim és el fil sobre el qual es teixeixen els estats d’ansietat, és perquè no vull ser còmplice de cap silenci que ignori el patiment de tantes persones que ara mateix estan passant per moments difícils. Les dades actuals parlen de problemes de salut mental molt comuns que afecten una de cada quatre persones en algun moment de la vida i d’aquí a poques setmanes, TV3 organitzarà una nova marató dedicada per tercera vegada a malalties mentals de diversa mena (un esdeveniment que es va posposar a causa del Covid i que ara es fa més necessari que mai, pel gran impacte que ha tingut la pandèmia en aquest àmbit de salut, també entre els joves). Està clar que l’estrès que ha desencadenat la situació no ha ajudat gaire, però tampoc la manera com se’ns informa a cada moment, incidint només en dades negatives, amb un enfoc selectiu distòpic de notícies alarmants que contribueixen a crear por en alguns segments de població. Puc entendre que la sensació d’ambient apocalíptic i les prohibicions reiterades que conculquen drets individuals s’hagin fet insuportables per a molts joves.

Ara “el problema” és l’increment de malalties mentals i, sobretot, la manca d’assistència psicològica als qui en necessiten. Cinc mesos d’espera són gairebé una condemna a l’agonia per a qui demana atenció urgent. Com pot ser que ben pocs es facin ressò d’aquest despropòsit? D’altra banda, encara espero que ens expliquin com podem millorar el nostre sistema immunitari o com mantenir sana la ment. Espero una pedagogia que ens retorni hàbits de consum sostenible i ens acosti a la natura. No podem oblidar que som subjectes actius. Somio? Mentre escolto Sílvia Pérez Cruz, que fa posar la pell de gallina quan reinterpreta en català el tema que va crear Pau Donés Eso que tú me das, em reforço en la convicció que podem assajar a canviar de xip i aprendre també a curar-nos des de dins.