Diglòssia moral

En el cas de Canet només ha cal­gut que un indi­vidu digués una bes­ti­esa perquè tot el sis­tema polític i mediàtic espa­nyol (i part del català) s’hi llancés a pre­sen­tar l’inde­pen­den­tisme com a vio­lent, exal­tat i perillós. No és el pri­mer cop. Si una per­sona d’ide­o­lo­gia indepe des­barra o fa una estu­pi­desa, allò repre­sen­tarà automàtica­ment tot el col·lec­tiu. És un salt nar­ra­tiu il·lògic, una trampa dis­cur­siva ben evi­dent, però els fun­ci­ona i arra­cona moral­ment el col·lec­tiu afec­tat: tots els inde­pen­den­tis­tes, ja sigui pel tuit d’un des­co­ne­gut o per una pin­tada no-se-sap-on, han de dema­nar perdó, aco­tar el cap, refle­xi­o­nar sobre el seu com­por­ta­ment tota­li­tari i en última instància aban­do­nar la seva ide­o­lo­gia. Tant és que sigui una opció política majo­ritària, democràtica, trans­ver­sal i amb gent d’acti­tuds ben diver­ses.

És una sinècdo­que retorçada que sem­pre s’aplica a l’inde­pen­den­tisme i que té poc a veure amb l’hones­te­dat periodística i política. Pren­dre el tot (l’inde­pen­den­tisme) per la part (un indi­vidu amb Twit­ter que diu una bes­ti­esa). En canvi, quan algú diu o fa una bes­ti­esa en nom de la uni­tat d’Espa­nya, hi apli­quen la sinècdo­que inversa. Si la bes­ti­esa la diu un grup de jut­ges en un what­sapp, no repre­sen­ten ni la justícia espa­nyola ni afec­tarà el pres­tigi de la idea d’Espa­nya. Si ho diu un líder radiofònic: és que aquest home, ja se sap. Si és un minis­tre que ens com­para amb un virus, només és una metàfora. Tam­poc ho van fer quan un indi­vidu va amenaçar amb una esco­peta uns inde­pen­den­tis­tes, o quan s’hi dis­pa­ra­ven balins als bal­cons que tenien este­la­des, o quan mili­ons d’espa­nyo­lis­tes van col·locar la ultra­dreta xenòfoba, antiim­mi­gració, auto­ritària i mas­clista com a ter­cera força de l’Estat: la premsa espa­nyola (i part de la cata­lana) no va infe­rir lla­vors que l’espa­nyo­lisme era vio­lent, tota­li­tari i una ide­o­lo­gia sinis­tra i peri­llosa. En tot cas, els nazis som nosal­tres per inten­tar que tot­hom apren­gui català. Patim una diglòssia no només lingüística sinó de relat i, en dar­rer terme, moral. No ens hi dei­xem arra­co­nar. Defen­sem sense por el català, que som al cos­tat bo de la història.