A la tres
No tot s’hi val
Divendres el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, anunciava la seva decisió de deixar el càrrec. Immediatament les xarxes es van omplir de reaccions. La majoria eren d’agraïment. No en va, un tribunal gens imparcial el va condemnar a presó per una cosa tan greu com haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil per dir a la gent que no s’exaltés i que se n’anés cap a casa. Es pot combregar amb el pensament de Cuixart o no. Es pot ser crític amb la seva figura i fins i tot sentir-se a les antípodes de qui és o de què representa. I, sense moure’s de casa amb un teclat a la mà, es pot no tenir en compte el cost personal que li ha representat el pas per la presó. Però som en un país en què estem molt acostumats a convertir persones en herois i, poc després, en monstres. Paraules com “traïdor” o “botifler” eren presents en molts missatges a la xarxa que valoraven la decisió de Cuixart.
Les xarxes, sobretot Twitter, s’han convertit en una arma de doble tall. Molts vam veure el naixement d’aquestes eines amb una llibertat total, enamorats d’elles i amb l’esperança que fossin un lloc on captar opinions –no sempre coincidents–, aprendre i compartir. Això segueix essent vigent. Però també són un lloc que pot contenir molt odi i molta rancúnia. Qui vol fer mal pot fer-hi molt mal. És evident que hi ha uns filtres i que determinades actituds no es permeten, però comentaris o piulades que inciten a l’odi, amb actituds xenòfobes o homòfobes, insults o amenaces, hi continuen molt vives. S’han convertit en un lloc on tot s’hi val. El menyspreu, l’atac gratuït –no només en el cas de Cuixart, sinó de manera generalitzada contra tot aquell o allò que no t’agrada– campen amb tota impunitat sense que s’hi pugui fer res més que bloquejar o denunciar un usuari. Continuen essent un lloc sense cap regularització que pot tenir conseqüències terribles, com ja s’ha vist més d’un cop amb depressions o el suïcidi d’adolescents que hi han estat víctimes d’assetjament. Les xarxes són elements imprescindibles en la societat actual. Amb infinitat de coses bones. Però no tot s’hi pot valer.