No tot s’hi val

Diven­dres el pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, Jordi Cui­xart, anun­ci­ava la seva decisió de dei­xar el càrrec. Imme­di­a­ta­ment les xar­xes es van omplir de reac­ci­ons. La majo­ria eren d’agraïment. No en va, un tri­bu­nal gens impar­cial el va con­dem­nar a presó per una cosa tan greu com haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil per dir a la gent que no s’exaltés i que se n’anés cap a casa. Es pot com­bre­gar amb el pen­sa­ment de Cui­xart o no. Es pot ser crític amb la seva figura i fins i tot sen­tir-se a les antípodes de qui és o de què repre­senta. I, sense moure’s de casa amb un teclat a la mà, es pot no tenir en compte el cost per­so­nal que li ha repre­sen­tat el pas per la presó. Però som en un país en què estem molt acos­tu­mats a con­ver­tir per­so­nes en herois i, poc després, en mons­tres. Parau­les com “traïdor” o “boti­fler” eren pre­sents en molts mis­sat­ges a la xarxa que valo­ra­ven la decisió de Cui­xart.

Les xar­xes, sobre­tot Twit­ter, s’han con­ver­tit en una arma de doble tall. Molts vam veure el nai­xe­ment d’aques­tes eines amb una lli­ber­tat total, ena­mo­rats d’elles i amb l’espe­rança que fos­sin un lloc on cap­tar opi­ni­ons –no sem­pre coin­ci­dents–, apren­dre i com­par­tir. Això segueix essent vigent. Però també són un lloc que pot con­te­nir molt odi i molta rancúnia. Qui vol fer mal pot fer-hi molt mal. És evi­dent que hi ha uns fil­tres i que deter­mi­na­des acti­tuds no es per­me­ten, però comen­ta­ris o piu­la­des que inci­ten a l’odi, amb acti­tuds xenòfobes o homòfobes, insults o ame­na­ces, hi con­ti­nuen molt vives. S’han con­ver­tit en un lloc on tot s’hi val. El menys­preu, l’atac gratuït –no només en el cas de Cui­xart, sinó de manera gene­ra­lit­zada con­tra tot aquell o allò que no t’agrada– cam­pen amb tota impu­ni­tat sense que s’hi pugui fer res més que blo­que­jar o denun­ciar un usu­ari. Con­ti­nuen essent un lloc sense cap regu­la­rit­zació que pot tenir con­seqüències ter­ri­bles, com ja s’ha vist més d’un cop amb depres­si­ons o el suïcidi d’ado­les­cents que hi han estat vícti­mes d’asset­ja­ment. Les xar­xes són ele­ments impres­cin­di­bles en la soci­e­tat actual. Amb infi­ni­tat de coses bones. Però no tot s’hi pot valer.