Me’n vaig a esquiar

Una amiga ja ho ha fet. Davant de tot ple­gat, ha deci­dit anar a les pis­tes d’esquí del nos­tre Piri­neu. El Piri­neu és el meu tòtem. Tot ple­gat. Però, per qüesti­ons sen­ti­men­tals i literàries, el Pallars Sobirà és el que gua­nya. I és que per escriure El retorn d’Hug Roger vaig anar set vega­des a les Valls d’Àneu. Calia retro­bar els llocs on el comte Hug Roger va gover­nar, els racons on va llui­tar con­tra els sol­dats del veguer que li robava les ter­res, men­tre era a ser­vir el des­ven­tu­rat d’en Joan II. Set vega­des res­se­guint les dre­ce­res i camins dels palla­re­sos pobres, els del Con­sell del poble, els fer­rers, els fus­ters, els del molí. I les brui­xes del Boc de Biterna, on la Guiula cer­cava el remei per a la seva filla ben malalta i alli­tada. Set vega­des, enfi­lada a les case­tes aban­do­na­des damunt la serra, a prop del poblet de Sorpe. I sor­tint al cas­tell de València d’Àneu que se m’alçava de sobte parets enlaire per retro­bar-m’hi amb l’Estel, amant del pobre Hug Roger quan era a casa. Amb la Cate­rina Albert, la de veri­tat, la com­tessa de Pallars.

Me n’hi vaig, al Piri­neu. A esquiar... no. Dei­xar-me per­dre endins de la neu, cap a les valls de somni, cap a Espot, a Isil prop dels estanys d’Airoto..., a Tavas­can. I, quan soc a Àreu, pujar fins a Pal, dins del veri­ta­ble Prin­ci­pat que con­ser­vem, el Prin­ci­pat d’Andorra. No vull pas ano­me­nar el rest de cau­ses que em por­ta­rien al tòtem, si no fos... si no fos la Corona. Vull dir la Coro­na­vi­rus...! Ens reté tan­cats a sota les Gui­lle­ries, amb paüra. No n’hi ha per menys. La gent del meu entorn han estat con­fi­nats com a posi­tius. Res més, per sort. Però... no ens expo­sa­rem pas a córrer cap als res­tau­rants fantàstics de Vall­ter, que podríem ser por­ta­dors de la Corona.

No us heu plan­te­jat mai que la Pesta té un gen­ti­lici perillós? Uti­lit­zant la capa­ci­tat de des­co­di­fi­cació apresa a aquell Umberto Eco d’El nom de la rosa (em sem­bla que el cito a cada escrit), i al meu antic pro­fes­sor Sal­va­dor Oliva..., és a dir, uti­lit­zant la semàntica, pots anar a raure a la presó del Reino. I tu no ets pas en Villa­rejo, que té immu­ni­tat, sota la careta que li amaga el ros­tre. Immu­ni­tat per a par­lar de sal­var-nos la vida fent entrar els giha­dis­tes a la Ram­bla de Bar­ce­lona a plena sessió de pas­se­ja­des de mitja tarda. L’ home que esmenta la “Ope­ración Cataluña”, tan tran­quil.

Tu, si dius gai­res cops “el virus de la Corona”, et tro­baràs a sota la colla d’en Marc­hena, amb Vox com a acu­sació. Per tant, és millor que el mot corona, acom­pa­nyat de virus, ens evo­qui aque­lla pesta negra que ajudà els page­sos de remença sot­me­sos als ves­com­tes i cast­lans a aca­bar amb els mals usos. Poder-se fer amb aque­lla colla de masos magres, aban­do­nats pels deces­sos dels empes­tats, que­dar-se’ls com a part de la finca després de cre­mar-hi her­bes màgiques a dins. Béns que els for­ni­ren del coratge neces­sari per a plan­tar cara als senyors feu­dals. És clar que després de les bata­lles amb en Fran­cesc de Vern­ta­llat tot davant i amb el comte d’Urgell, l’Hug Roger de veri­tat, pobret. I... no pot ser..., ara sento la por­ta­veu de l’Illa que diu que ells res de res del tri­par­tit... Que tanco la tele!

Envejo la Roser, que ara mateix es deixa anar per les bai­xa­des piri­nen­ques amb esquís, tot obli­dant el mot que la com­mou, que la fa ser hiper­ven­ti­lada, que l’ha dut a recórrer mig Europa amb car­tells i mira­des apas­si­o­na­des. Jo també hi ani­ria..., vull dir al Piri­neu. Si no fos, si no fos que el virus ha aga­fat tota la comuna que for­mem els des­cen­dents del Mas Can­ta­lo­ze­lla, que ara és dels Nadal Far­re­ras. Tota la família, menys tres, el meu com­pany de vida, jo i una noieta que duu el nom d’una mare­dedéu tro­bada encara ama­gada a l’ermita de sota un cas­tell. El nom de Far­ners.