Betelgeuse

Si fossis una estrella supergegant series Betelgeuse, de la constel·lació d’Orió, però a diferència d’ella, no estaries condemnat a mort. Ella és una de les estrelles més brillants que es poden veure des de la Terra, i està a punt de convertir-se en supernova. O sigui: que pot explotar aviat. Mentre ella explota, tu em faràs explotar a mi. Però en el millor dels sentits: en vertical dins un videoclip accelerat o en horitzontal assaborint la calma silent i criticant unes mantes que et semblen excessives. En el cel nocturn, Betelgeuse es detecta fàcilment pel seu color vermell. Quan vens pel pont t’endevino —malgrat la miopia— pel caminar, la llum i el jersei blau que et vaig regalar quan ja em miraves amb ulls de foc. El moviment de Betelgeuse és complex, com la teva motricitat, que no para. No pares, i això és bo, perquè vol dir que ets viu com una lluerna. Tu també viatges de manera supersònica pel medi estel·lar i, com diuen els Wardaman del nord d’Austràlia per referir-se a l’estrella vermella, per mi també ets el “mussol dels ulls parpellejants”. Mentre t’escric escolto la cançó Black and Blue Bird, de Dave Matthews Band, que fa referència a la teva Betelgeuse, una estrella que va desaparèixer i després va tornar a aparèixer. Com tu, després de més d’un lustre amagada (o amargada... el que fa una sola lletra!) dins un núvol de pols, es va enfosquir per tornar a brillar amb força renovada. I això és trist, perquè tant tu com ella teniu un volum nou-centes vegades superior al Sol i ningú us ha d’esclafar mai. Ja m’entens: no t’estic dient gras a tu, que ets fet d’aire i de boca, de mans i de rialla neta. T’estic sobredimensionant, que és el que es fa quan s’està enamorat. Diuen.